Els contes vitals i encantadors d’O.Henry

O. Henry, el nom de ploma de William Sidney Porter (1862-1910), és un contista tan fundacional i valorat en la literatura nord-americana que el premi que anualment distingeix els millors contes publicats als EUA porta el seu nom. Històries de Nova York, que ara presenta Viena Edicions en una bona traducció de Xavier Pàmies, és una selecció de disset contes d’entre els molts centenars que l’autor va escriure. Vivíssims, entranyables, ràpids i sorprenents, el llibre permetrà al lector català d’entendre per què O. Henry va ser tan popular en vida i, també, per què continua sent un referent més de cent anys després de la seva prematura mort.

La primera meitat de la vida d’O. Henry va ser rocambolesca i picardiosa, i val la pena fer-hi esment perquè llueix una versatilitat, un aventurerisme i una predilecció pels cops d’efecte que retrobarem en les seves històries. De jove va treballar de comptable a la farmàcia del seu oncle, però se’n va cansar i es va posar a treballar en un ranxo. Es va casar amb una noia de bona família i va encadenar diverses feines de responsabilitat, una d’elles al First National Bank, d’on va ser acomiadat per malversació. L’havien de jutjar, però es va escapar a Hondures. Va retornar cinc anys més tard, i va ser detingut i condemnat a presó. Quan en va sortir, va instal·lar-se a Nova York -on, com a totes les ciutats populoses, caòtiques i modernes, cadascú pot ser qui vulgui- i es va convertir en un escriptor prolífic i famós. Alcohòlic, va morir molt jove.

Personatges de tota mena

Sabent la mena de vida que va portar, s’entén millor que O. Henry sigui capaç de donar vida sobre la pàgina a personatges de tota mena i condició, des d’artistes bohemis fins a milionaris podrits de diners, passant per corredors de borsa, rodamons, agents de la policia, malfactors, joves humils, cotxers i agricultors. Una varietat semblant la trobem en la galeria d’escenaris on transcorren les històries: casalots aristocràtics, dispeses tristes, despatxos de negocis, parcs públics, la borsa, carrers i avingudes, un hotel de luxe, restaurants, una església... També la paleta emotiva és àmplia i el sentit final de cada conte és singular: n’hi ha de malenconiosos, còmics, cruels, tendres, ingenus, poètics, rars, cínics.

Breus i àgils, tots els contes estan escrits amb una prosa neta i trepidant, periodística en el sentit més efervescent i precís de la paraula. Vet aquí la genial descripció d’una dona avara i estantissa: “Duia un vestit d’un negre desllustrat i tenia una bossa de mà que semblava feta de la pell de l’exemplar mateix de l’espècie a què Adam va decidir donar el nom de cocodril”. Tot i l’heterogeneïtat dels materials i de les intencions expressives, O. Henry fa servir sempre la mateixa fórmula: comença amb un encadenament de frases d’una gràcia enèrgica que abraça el lector, introdueix uns personatges que han de lidiar amb una situació dramàtica, apunta que ho farà desembocar tot cap a una forma més o menys esperada de conclusió i, a l’últim paràgraf, sorprèn amb un cop d’efecte final inopinat. En el millor dels casos, aquest cop d’efecte no es limita als focs d’artifici de l’efectisme sinó que proporciona una informació narrativa nova que afegeix sentit a tot el que hem llegit.

A pesar de la lleugeresa del ritme, de l’afabilitat del to i de la cordialitat de la mirada, els millors contes d’O. Henry -els que no cauen en el sentimentalisme ni en la jovialitat ingènua- aconsegueixen ser commovedorament lluminosos ( L’última fulla ), d’una tendresa honesta ( El regal dels reis ) i d’una sagacitat humana i socioeconòmica molt notables ( Mentre l’automòbil espera ). A més, són històries que tracten temes perdurables i importants: el pas del temps i la mutabilitat de les lleialtats (a Vint anys després ); el frenesí d’un capitalisme cada cop més desbocat, fins al punt que deixa les relacions humanes en un segon pla (a L’amor d’un corredor de borsa atrafegat i a El perfil màgic ); el poder omnipotent dels diners (a Mammon i l’arquer ); la fatalitat de la classe social (a El policia i l’himne )...

Històries de Nova York és un llibre dinàmic, entretingudíssim i -ja se’m perdonarà el qualificatiu potser excessivament ensucrat- encantador.