Coetzee insisteix en la seva saga de Jesús

Quan es va publicar La infantesa de Jesús (2013), el primer volum que J.M. Coetzee va dedicar al que sembla que acabarà sent una Jesus Saga, el professor i escriptor Lluís Izquierdo, que ens va deixar fa poc, va dir que després d’una novel·la com aquella era molt difícil seguir escrivint ficció, i que per a un personatge com l’escriptor sud-africà allò suposava una mena de fi de cicle. I en una d’aquestes ambigüitats que tant li agradaven, la publicació ara d’ Els dies d’escola de Jesús sembla donar-li la raó alhora que n’hi treu, perquè aquesta nova entrega de les aventures d’aquest fals (o no) Jesús en una terra que podria ser el regne de la mort (o no) o un món postnuclear o posthistòric resulta encara més desconcertant que la primera. El problema, per a mi, és que també resulta més decebedora.

Recordem que al primer volum de la saga, Coetzee ens presentava un estrany lloc, anomenat Novilla (tots els noms geogràfics i dels personatges són castellans, i es fan freqüents referències a El Quixot ), on la gent arribava deixant enrere tot el que havia sigut la seva vida i els seus records. No quedava clar si la gent apareixia allà de manera voluntària (diria que no), quin era el criteri d’entrada (si n’hi havia) o quines eren les normes i característiques de convivència: per exemple, no hi havia “cultura d’imatge”: ni cinema, ni quadres, ni fotos, ni tele (bé, l’única que sortia era propietat d’un personatge que era explícitament el Dimoni). Recordem també que els tres personatges principals: David (el possible Jesús), Simon i Inés (la suposada sagrada família) havien tingut certs problemes d’integració, dels quals no era el menor trobar una escola adient per al seu nen, bastant malcriat, impertinent i intel·ligent. De fet, tant s’agreujava el problema que havien de sortir per cames, moment en què s’acabava el llibre. Els dies d’escola de Jesús comença just on acaba l’altre. Com a referència bíblica tenim que la nostra família fuig, entre altres coses, del cens, perquè no volen que es descobreixi que el nen no ha sigut escolaritzat. I així és com arriben a Estrella, que no “és res més que una ciutat rural de províncies entre turons, camps i hortes”. Al principi, la família s’instal·la en una granja, on els pares treballen i el nen juga amb els altres nens, dels quals es fa líder de seguida. Intenten posar-li un professor particular, però la cosa no funciona. Quan s’acaba la temporada de la collita es traslladen a la ciutat pròpiament dita, on, després del fracàs de David a l’escola pública de Novilla, el porten a una mena de centre concertat (aquesta és la part més realista del llibre). N’hi ha dos, l’Escola de la Música i l’Escola de la Dansa, que és on acaba David. A partir d’aquí, tot és tan estrafolari com a la primera novel·la, i Coetzee ho complica tot encara més introduint una estranya trama dostoievskiana de “crim i càstig” que no aconsegueixo relacionar gaire bé amb la principal, tot pautat per un debat constant sobre (o contra) el misticisme i les creences del qual tampoc he tret l’aigua clara.

Un llibre equivocat

Un llibre equivocatVaig llegir el primer volum dues vegades: era fascinant com a creació d’un món ambigu des del qual reflexionar sobre la condició humana, sobre què és bàsicament ser humans. Era un llibre que fascinava per la profunditat i l’agosarament de la seva proposta, i segur que el tornaré a llegir. Després d’una segona lectura, crec que Els dies d’escola de Jesúsés un error: no projecta llum sobre el llibre anterior, introdueix elements que no aporten significat i, el pitjor de tot, dona una desagradable sensació de gratuïtat.