Entrar al clos del desconegut amb Marguerite Duras

BarcelonaMarguerite Duras tenia una presència inquietant: la mirada inquisidora i un punt desconfiada, el rictus horitzontal, desafiant, la barbeta aixecada, amb una certa arrogància. Si en sou lectors, sabreu que aquesta cuirassa amaga tot el dolor per les barbàries del segle XX, per la mort, per la pobresa i pels amors perduts; i, alhora, tota la determinació que cal per tirar endavant amb tanta fermesa com sigui possible.

Escriure va publicar-se el 1993, només tres anys abans de la seva mort i és, en certa manera, el seu testament literari més conscient, malgrat que a C’est tout (P.O.L., 1995), Yann Andreás hi recolliria algunes de les converses que va mantenir amb ella durant els últims anys de la seva vida, quan Duras ja estava molt malalta.

Tot i que Escriure és només el primer dels cinc textos que conformen el llibre, és, sens dubte, el que dona sentit al llibre. Duras hi presenta l’espai de l’escriptura des del lloc físic de casa seva a Neauphle i el trena amb l’espai íntim del pensament per tornar de nou a la materialitat del propi cos. En tots tres àmbits, l’escriptora hi desgrana l’experiència necessària, deliberada i de vegades dolorosa de la soledat, un tema sempre present a la seva obra. És, segurament, des d’aquest clos tan particular que es pot entendre el gest desafiant de Duras que descrivia al principi: la memòria acumulada sota la pell converteix el cos en una mena de baluard des d’on explica el món alhora que se’n protegeix. La casa és la constatació física, el refugi, la segona pell evident als altres.

A Escriure Marguerite Duras hi expressa la soledat des d’un lloc que té poc a veure amb la malenconia i molt amb construir a consciència un estat des d’on poder enfrontar-se a la incertesa del full en blanc. Ho fa des del gest i l'observació conscient i minuciosa del seu entorn –"s’escriu per veure com mor una mosca"– i des de l’assumpció de l’escriptura com un ofici que demana una voluntat ferma –s’ha de dir: no es pot. I s’escriu.

Un espai des d'on mirar-se el món

Arribar a la resta de textos que componen el llibre després de llegir detalladament des de quin lloc escriu Duras pot ser un bon exercici per copsar, de manera pràctica, totes les particularitats que introdueix Escriure. I, tot i que la preocupació pel procés creatiu continua a Mort d’un aviador anglès i el seu estil particular ressona en tots els textos, és difícil deixar anar el text que obre el llibre i es fa gairebé impossible no enyorar-lo mentre llegim la resta. I és normal, el que se’ns ha donat no és poca cosa: Duras ens ha fet partícips, amb una franquesa devastadora, d’una ètica de l’escriptura que acaba sent una ètica vital sobre el lloc que algú decideix ocupar al món i tot el que hi ha posat d'ell mateix per bastir l’espai per ocupar-lo i des d’on mirar-lo.

Potser també per aquesta ètica de l’escriptura que diria que la traductora, Blanca Llum Vidal, comparteix, i que ha expressat tan bé en els seus propis llibres, Duras sona en català tan tallant, tan macada i tan cairada com en el francès original. Fràgil i determinada, conscient del seu gest i de la potència d’un pensament i una mirada profundament femenins. Escriure és un compendi del saber acumulat durant anys, que barreja el més prosaic i natural de la vida amb la solemnitat, amb la imperiosa necessitat d’asseure’s, quan cau la nit, i endinsar-se en el desconegut d’un llibre obert o una pàgina per estrenar.