“Dins el claustre tendríssim del meu pit”

Sempre m’ha sorprès una beneïda coincidència que emparenta dos poetes fonamentals de la tradició occidental: William Shakespeare i Konstandinos Kavafis. El magne corpus dels sonets de l’anglès -dividit en els dos cicles corresponents als dos destinataris: el de l’amant i el de l’amiga- suma 154 peces. Exactament les mateixes que hem de considerar canòniques en el cas de l’obra del grec. Deu tractar-se d’una mera casualitat, esclar. Però és que l’un i l’altre, amb tres segles de diferència, són dues veus clàssiques també, entre altres raons, pel tractament que van fer, al seu temps, de la vivència i de la raó amorosa.

Rellegint els sonets shakespearians en l’excel·lent traducció de Gerard Vergés (Tortosa, 1931-2014), publicada per primera vegada l’any 1993 per Columna, m’adono de l’extrema varietat psicològica que representen, i no puc sinó restar-ne admirat. Per la seva banda, em fa l’efecte que Kavafis és el primer poeta que reïx adir la intimitat amorosa d’una manera inequívocament moderna, que no ha deixat d’influir en la posteritat. ¿Algú pot arribar a concebre, entre un miler d’exemples més, Cambra de la tardor, de Gabriel Ferrater, posem per cas, sense el mestratge del poeta grec?

Soc aficionat a llegir i comparar traduccions dels sonets shakespearians en llengües diverses, i, en català, la de Vergés és la meva preferida. Com assegura D. Sam Abrams en el seu esplèndid epíleg, el poeta de Tortosa va aconseguir “produir un text en català que fos clarament modern i que, al mateix temps, tingués un cert regust o dring d’època”. El primer, i més just, que se’n pot afirmar és que els cèlebres sonets anglesos, en versió seva, sembla que hagin estat escrits, ras i curt, en la llengua d’Ausiàs March.

L’urpa del temps

L’urpa del temps Shakespeare va desenvolupant i reforçant al llarg del seu cançoner un seguit d’idees força. Algunes són de tradició medieval: el debat entre els ulls i el cor (entre l’aprehensió de la bellesa i la de la veritat). Una altra es concreta en el prec, tan repetit, perquè el jove amant procreï (cal que perpetuï la bellesa que li és natural). La urpada del temps és impietosa: però, per això, roman el vers de l’amic, més ferm que el marbre. Quants de versos, sobretot continguts en el dístic final, no proclamen que, quan la gràcia física del noi es marceixi, la poesia en continuarà servant el record, en el seu esclat incomparable!: “Talment, quan la bellesa hagueu perdut, / exhalarà el meu vers vostra virtut”. Amb els sonets dedicats a la dark lady, es fa un pas més en la complexitat (és ella qui ha pertorbat l’amic!): “L’he perdut, i som teus”. (Per cert, adverteixo que J.V. Foix es podria haver emmirallat en el sonet XLIII per a la composició d’un dels seus poemes més coneguts. És el que, en la traducció de Vergés, comença: “És quan acluco els ulls que hi veig més clar”).

Per acabar, apuntaré tres casos que, de cara a pròximes edicions, caldria esmenar (tots tres estaven bé en l’edició de Columna). En dos d’ells, hi manca una paraula (la que he destacat amb la cursiva): “no han de ser els sols del món més que el del cel”, sonet XXXIII; i, en el LXXXII, “frases que en certs autors són sols l’excusa”. En un altre sentit, en el sonet LIII la recta accentuació, des del punt de vist etimològic, d’ Hèlena desfà el ritme del vers, tot provocant un accent del tot estrany a la cinquena síl·laba. Retrets menors que salten a la vista -més ben dit, a l’oïda!-, perquè la traducció de Vergés és, també, un goig plenament musical.