Un món en què anem de casa a l'oficina i de l'oficina a casa

Una novel·la és un trencaclosques, un joc que consisteix a posar i treure peces, a posar i treure paraules. A mi m’hauria agradat que Quan ataquen els voltors, la segona novel·la de la politòloga Cinta Farnós (el Perelló, 1986), comencés a la pàgina 97, allà on diu: “Ningú s’atreviria a anar més endavant amb un cotxe com el seu per un camí com aquell. De fet, fa estona que un cartell que hi havia a prop anunciava que només era per a vehicles autoritzats. La Vidal ha aturat el cotxe, ha fet una ullada al que venia i, tot i així, no pensa que tot allò és una pèssima idea. No ho pensa”. Hauria guanyat en intensitat dramàtica. Però cada autor o autora fa la seva elecció i col·loca les peces com li sembla.

La Vidal és la protagonista, la dona que va més perduda que un pop en un garatge, no només a la frondositat del bosc, on ha anat a la recerca de qui sap quines respostes, sinó en general a la vida. Va aterrar de joveneta a la ciutat procedent d’un ambient rural, primera generació de la família que estudiava a la universitat. Allò succeïa a inicis del segle XXI i s’ha obert camí professionalment com a enginyera de ponts i camins, transitant per la crisi financera del 2007 i pel progressiu enduriment de la ciutat de Barcelona, cada cop més aspra, cada cop més inassequible, cada cop més venuda al turisme. Primer va ser un pis compartit al Clot amb la seva amiga Caterina, l’ànima lliure amant de la muntanya; ara, un pis més cèntric de quaranta metres on conjuga com pot la seva soledat.

Seguint la tradició de les novel·les que giren al voltant de dues personalitats contraposades –com Les algues roges, de Maria Teresa Vernet, que enguany fa mig segle que ens va deixar–, la Caterina és aquí l’altra cara, la dona que fa tot allò que no fa la Vidal o, millor dit, la que fa allò que la Vidal, en certa manera, enveja: “Quin caure de peus, Caterina! Vas pactar tres mesos d’excedència cada dos anys per anar a les teves muntanyes i fer els teus viatges cada cop més lluny per a nosaltres. Eres inaccessible, ja. Però et miràvem perquè eres una relíquia del que hauríem pogut ser, del que ens havien fet creure que podríem arribar a ser i ja no érem, ni de bon tros. Ens recordaves els nostres anys innocents”.

La Vidal fa temps que ha deixat de ser innocent i ha aparcat els somnis de llibertat. El món l’ofega, l’esquartera. Va de casa a l’oficina i de l’oficina a casa, estima l’home equivocat. “És això, el que ens queda? Saber que som paràsits i deixar que ens parasitin?” O, dit en unes altres paraules: “Han pogut amb nosaltres, ja. Amb mi”. Pel camí, l’autora ens submergeix en un flux de consciència ple de digressions que sovint ens extravien. Arribem a confondre les veus: parla la Vidal o parla la Caterina, o de quina de les dues es parla? L’estructura escollida és ambiciosa -cosa que honora l’autora- i manté el pols ferm, però la lectura es fa una mica àrida.

Quan ataquen els voltors parla de la impossibilitat de dur una vida satisfactòria en una societat que no posa les persones al centre, que no les cuida. Un món que ens va apagant la veu i on només els més forts es desfan de les cadenes que els sotmeten al silenci. Aquesta novel·la traspua voluntat política i crítica: “I el sistema ens anava incloent, amb el preu de desfer-nos a nosaltres mateixes, a qui havíem sigut i a qui ja no tornaríem a ser, sense adonar-nos-en”. Un sistema deshumanitzant que ens esborra, ens esmicola, ens descompon i ens converteix en l’humus que fertilitza el bosc que sobrevolen els voltors.