El buit a què ens aboca l’especulació i la depredació immobiliària

Arreplegant trossets de terrissa descolgats de terres ermes, el narrador d’aquest opuscle tan recomanable afirma: “Em recorden que l’esca de la narració és el buit. No expliquen com es van perdre les vinyes, però revelen l’existència d’un poble que ja no hi és”. L’autor no té l’ambició de recompondre, a partir dels fragments col·leccionats, el plat sencer, la gerra entera. De fet, equipat amb un quadern en què va apuntant idees, intuïcions, citacions d’altri, va seguint traces més o menys esborradisses. Es desplaça fins a Lleida, torna a Barcelona, s’arriba fins a la conca de l’Anoia, recala al seu Bages natal. En el quadern anota tot allò que ha fet desbordar la civilització, l’obra de destrucció d’un neoliberalisme depredador. El seu viatge té a veure amb el lloc, esclar, però també amb el temps. Potser encara més amb el temps. En els darrers cent anys, posem per cas, el lloc –el país– ha canviat substancialment: la fesomia de Catalunya ha esdevingut eminentment urbana. El ciment ha guanyat la terra per golejada. Abans, quan ens arribàvem a un mas per fer una calçotada amb amics, dèiem que anàvem a pagès. Aquesta expressió no sols ha perdut pistonada, sinó que l’esperit que pretén significar està amenaçat.

L’obra comença manllevant un personatge a W.G. Sebald, sir Raymond Quilter (un home ociós que pilota la seva avioneta, i que, per tant, està per sobre del món). En moltes novel·les del segle XIX, els personatges solien arribar a una ciutat en tren: era una entrada progressiva, no sobtada (els que, anys a venir, hi arribaran en avió no se’n faran capaços del tot, perquè l’aterratge en un lloc no deixa de ser una abstracció). El narrador d’aquest llibre té la necessitat d’elevar-se per contemplar la matèria de què ha de tractar. Els aeroports d’Alguaire-Lleida i de la Seu d’Urgell-Andorra són no tan sols decorats, sinó també escenaris de la desolació (“dos aeroports i cap ciutat que se’n serveixi veritablement”). Hi ha qui s’hi va fer la barba d’or, però, amb molta especulació desfermada! Més endavant, el narrador farà coneixença d’un senyor del segle de Maquiavel, un italià viatger amb qui contrasta idees. Abans, però, ha descrit en bells passatges la deserció del camp per part dels propietaris del palau de Palmerola, a la Portaferrissa barcelonina: els inoblidables membres de la nissaga Lloberola, convertida per Sagarra en matèria novel·lesca d’alta graduació: “Una mateixa història encadenava fatalment la sort de les feixes i els terrossos improductius, els llocs de pas, els polígons i els pols d’activitat econòmica amb la imatge imperial que les classes que havien estat les més adinerades (i les que avui ocupen el seu lloc) tenien de si mateixes”.

Vicenç Pagès Jordà i Toni Sala han tret molt de rendiment narratiu dels no-llocs i dels espais suburbans, desèrtics o no, d’una formidable lletjor, que han crescut en els límits de les nostres ciutats. Cesc Martínez, però, ha fet una cosa diferent: ha construït una narració més a tocar dels llibres de Mercè Ibarz. Un assaig literari molt suggeridor en què –hi insisteixo– el buit és l’esca de la narració. El buit d’un camp que es buida (valgui la redundància: el feixisme també hi té part de responsabilitat), d’unes ciutats que creixen malament. El buit a què ens aboca l’especulació i la depredació immobiliària, la febre d’or, la manca absoluta de respecte envers el planeta i de compromís amb la humanitat.