Cal llegir aquesta obra immensa amb els ulls admirats d'un infant

Una de les 160 narracions aplegades en aquests dos volums imprescindibles, que recullen tota l’obra curta de Hans Christian Andersen —autor que va practicar, també, altres gèneres, però que es va fer famós pels seus relats—, du per títol Ploma i tinter. Diu el tinter, vantant-se de la seva capacitat de creació en potència: “És estrany tot el que pot venir de part meva! Sí, és gairebé increïble! I jo mateix, realment, no sé què serà la propera vegada, quan aquesta persona comenci a pouar-me la tinta”. Un tinter, en efecte, enclou tota llei de possibilitats literàries, i només cal que l’escriptor hi suqui la ploma i vagi desenvolupant el seu geni damunt el full de paper.

Hans Christian Andersen (1805-1875) va aprofitar tot de relats que formaven part del folklore escandinau i els va donar una forma perdurable. I en va inventar molts més. Històries que integren el ric bagatge de la memòria popular internacional com La sireneta, El vestit nou de l’emperador, La Polzeta, La Reina de les Neus o La noieta dels llumins són obra seva. Que això passi amb aquests relats que cito i amb alguns altres més, però, no és l’aspiració màxima que hauria de tenir un ver escriptor? Allò que ell ha escrit o fixat en paper ha esdevingut patrimoni del poble, del món, talment com si hagués existit des de la nit del temps, anònimament. I és que totes aquestes composicions literàries gaudeixen, des de fa moltes generacions, del favor unànime dels lectors (i dels oients, perquè sovint s’han transmès oralment, en família, de pares a fills), que les han beneït.

Jordi Nopca, en el seu magnífic epíleg, es refereix a l’adulteració que han patit moltes de les històries recollides en aquesta magna edició (l’edulcoració operada per la factoria Disney, per exemple, en benefici del mercat), sovint per adequar-les a una perversa correcció política. I també assenyala, amb encert, la diferència entre les eventyr (‘contes de fades’) i les historier (‘relats’). La Reina de les Neus, posem per cas, forma part del primer grup: la fantasia hi corre a lloure, i el llegidor (o l’oient) ha d’acceptar el pacte de la suspensió de la credibilitat. Hi ha un passatge en què la Gerda, la nena protagonista, confon dos soldats de fusta amb sengles nois reals: “Els cridà, pensant-se que eren de debò, però naturalment no li van respondre”. Aquest fet, però, no impedeix que al cap d’una estona, arribada a la casa d’una bruixa bona, la Gerda mantingui llargues converses amb les flors del jardí de la dona. Un conte de fades, doncs, en tota regla. En canvi, el relat que esmentava suara, el del tinter i la ploma, formaria part del segon grup.

Contes planers, didàctics i filosòfics

En aquest dels relats, hi ha una constant compositiva: la de les dicotomies de personatges. El lector ho advertirà en diverses narracions: la que enfronta l’espelma de cera amb l’espelma de seu, o la del roser i el cargol, o la del gall de corral i el gall d’un penell... També la del tinter i la ploma, esclar. O, en un altre sentit, la que oposa un avi al seu net, que acaba tenint una feliç resolució: el vell, finalment, aplaudeix els avenços d’uns temps moderns que ell no està capacitat per entendre, a diferència del jove.

Alguns d’aquests contes, en la seva formulació tan planera, tan didàctica, no amaguen una dimensió filosòfica. El gasteròpode protagonista d’El cargol i el roser “tenia molt dins seu: es tenia a si mateix”. El roser, en canvi, s’expandeix i celebra el món, oferint-li les seves bellíssimes flors (un producte, aquest de la rosa, autosuficient com la rosa de Silesius: no li cal res més). Són històries que es desenrotllen en uns paisatges gèlids (“Tots els arbres i arbustos estaven coberts de gebre, era com un bosc sencer de coralls blancs, com si totes les branques estiguessin curulles de flors d’un blanc radiant”), i que tenen, sense excepció, una concepció romàntica: “Cal que el cor pateixi i provi ell mateix el que després haurà de cantar”, llegim en una commovedora narració dedicada al poeta Friedrich von Schiller, La vella campana d’església, en la qual el coure d’una campana serà fos per afaiçonar l’estàtua del poeta. Segur que, si la coneixia, Martin Heidegger, tan amant de les campanes com a portadores de la veu del geni del lloc, en devia ser devot.

En una d’aquestes històries es palesa la necessitat peremptòria de la continuïtat narrativa (la del rei de Turquia): el jove protagonista ha d’enllaçar una història amb l’altra no pas per salvar la pell, sinó per poder-se casar amb la princesa. Una altra, exquisida, ens demostra que la felicitat pot trobar-se en un senzill bocí de fusta. Jo diria que cal llegir aquesta obra immensa amb els ulls admirats d’un infant. I també amb la seva saviesa discreta, perquè hem de recordar que només el nen va revelar la impostura dels adults, en ser capaç de reconèixer que l’emperador anava ben conill. Pura substància de relat!