El caçador d’ocells eteris

Només podem titllar d’extraordinari el que goso anomenar, i se m’excusi la tautologia, fenomen Lluís Solà. Efectivament, Solà va sorprendre el món poètic català l’any passat amb un volum de mil pàgines de Poesia completa, que contenia 42 llibres inèdits, a part dels ja coneguts i celebrats. Una mina inexhaurible de “visions i cants” i encara de més coses. Quan encara no havíem tingut temps de pair l’esdeveniment editorial, ens ofereix ara una obra substanciosa i densa que Jaume Pòrtulas va situar, durant la presentació a la llibreria Laie, en l’àmbit del pensament concèntric, entre l’assaig, l’aforisme i el discurs filosòfic. Sí, és tot això i molt més.

Solà, que pensa a fons sobre la condició humana, orbita sobre el tema de la llibertat, duent-lo a molts i diversos caires de saviesa. I com els científics, que se serveixen de la metàfora per explicar fenòmens complexos de la natura, també Solà, com a poeta, l’usa de manera natural, i defineix aquesta seva escriptura, entre moltes altres maneres, de “variacions del nostre alè”. I és cert, el seu discurs adopta una sèrie de circularitats, de figures lineals que es troben, formant cruïlles, o bé divergeixen, o van en paral·lel, o són espirals que ens enlairen cap a l’infinit, cap a punts de vertigen. També Antoni Pladevall, a la presentació memorable celebrada al Temple Romà de Vic, va parlar de la puresa i la profunditat d’aquest pensament. Una de les qüestions centrals que han de neguitejar el lector curiós d’aquests dos volums germans és la manera com interactuen, i això exigirà un estudi a fons algun dia. En aquest caminar del poeta Solà a l’encalç d’ocells eteris, o no tan eteris, caldria saber precisar el que, al meu entendre, representa una qüestió fonamental de la seva poètica, i que ens remet, per exemple, a Parmènides, que escrigué el seu Poema de l’Ésser en vers. Quan i per què, en fer camí, Solà es veu impel·lit cap al discurs prosaic del pensament, i quan allò que brolla és -o sent que ha de ser- en vers, i apunta cap al cant.

Les connexions entre les reflexions en prosa i la poesia en vers són innombrables, i podríem anar resseguint-ne els perfils i establint un mapa profús. Parlava Segimon Serrallonga al Manifest als joves escriptors de la poca importància del fet que la poesia es manifesti en vers o en prosa: el que compta és l’essència de la poeticitat. Solà també ho creu. Perquè ja em diran si no què hi fa en un llibre de reflexions un text com aquest: “¿És el caminant que fa camí o és el camí que camina? ¿A què ens acosta la realitat, per quina muntanya ens puja, a quin estany profund de la set ens aboca, per a quin foc ens fecunda? (V.1)” Trobaríem sens dubte poemes o fragments de poema dedicats al mateix tema en la Poesia completa, i que l’aborden de manera no gaire dissemblant. Els fils que uneixen els dos discursos ens ajudarien a esclarir la poètica de Solà, que opera igualment en els dos àmbits, que es retroalimenten i s’il·luminen mútuament.

L’experiència poètica

L’experiència poètica Davant de la immensitat quantitativa i qualitativa d’aquesta obra seria de necis intentar circumscriure’n els límits. El pensament especulatiu que es desplega en aquest volum és un mirall de la fixació verbal de l’experiència poètica que constitueix el volum de Poesia completa. Perquè, per bé que en la poesia també hi trobem una constant i aferrissada cerca de sentit (del món, de l’home, de l’ànima...) no podem dir que sigui pensament pur, sinó objecte d’art fet de llenguatge, formalització d’experiència, producte artitzat de la intuïció. Tot plegat, obra de gegant, i autodidacte! Per mèrits propis.