El cementiri oral d'Alice Oswald

BarcelonaL’anglesa Alice Oswald (Reading, 1966) és una poeta d’imaginació poderosa que en cada llibre fa un nou experiment. Dart (2002), per exemple, gira al voltant del riu homònim a Devon, i és un poema llarg en què les veus de personatges diversos (un barquer, un caçador, un ofegat, una nimfa, entre d’altres) conflueixen, es confonen i s’integren en la història viva del riu. A Bosques, etc. (Pre-textos, 2013) hi ha una balada amb notes al peu que incorpora, en majúscules i en negreta, totes les lletres de l’alfabet, on cada lletra representa un arbre talat. Falling awake (Despertant-se, 2016) culmina amb Titó, subtitulat Quaranta-sis minuts en la vida de l’alba, un soliloqui de l'amant immortal i decrèpit de la deessa Eos, travessat per una línia graduada que marca el pas dels segons i mesura els silencis entre paraules. L’experimentació constant d’Oswald no respon, però, a una recerca buida d’originalitat, sinó al desig de fer cristal·litzar cada idea, sensació o atmosfera en una forma idònia.

Memorial (2011), el primer llibre de la poeta que es publica en català, és un homenatge als morts de la Ilíada. És un sol poema llarg, constituït, d’una banda, per biografies de soldats, condensades en uns pocs versos cadascuna, i, de l’altra, per comparacions homèriques, ampliades o recreades, que complementen els elements narratius a manera de contrapunt o bé se’n desvinculen i cobren vida pròpia. El contrast entre l’austeritat tenebrosa de les històries dels guerrers, que emergeixen del no-res per tornar a capbussar-s’hi de seguida, i la resplendor sensual dels símils, que semblen suspesos en el temps, crea una tensió plàstica i dramàtica que sosté el poema en tota la seva llargada. A l'última secció del llibre, només queden les comparacions, aparentment inconnexes, com si les rodes de la maquinària espectacular del poema continuessin girant per inèrcia.

Rigor i virtuosisme

Unit al rigor estructural, el virtuosisme verbal d’Oswald subratlla la naturalesa compacta de la llengua anglesa i obliga el traductor a ser creatiu en tot moment. Al quart vers mateix surt flower-lit cliffs, que significa, literalment, “cingles il·luminats per flors”. Allò que en anglès és una imatge expressiva de quatre síl·labes en català es podria haver convertit en una frase sense cap gràcia que duraria el doble. Per sort, Jaume Coll Mariné, un poeta dotat d’una forta iniciativa idiomàtica i sensible a les exigències rítmiques del llenguatge, ha trobat una bona solució per a aquest i molts altres reptes que planteja Memorial. S’atreveix a posar “cingles flor-encesos”, o, en un altre punt, “falcó coltell-alat”, o “aigua vent-negrosa”; i és capaç de desplegar tots els recursos d’una llengua ferma, fresca i saborosa: “Com la mosca la mosca temerària / que se l’espolsen / però fa per tornar-hi / la mosca boja que només vol que llepar/ i seguirà un home tot el dia / per un pessic de sang.”

Fa dos anys, al teatre Barbican de Londres, es va representar una versió teatral de Memorial. Hi havia música en directe, una recitadora que encarnava la veu dels déus o del destí, i un cor integrat per dues-centes quinze persones, el nombre exacte dels soldats morts de la Ilíada, que es movia per l’escenari com una multitud d’espectres. I aquí, on el pressupost teatral és el que és, seria possible fer-ne una bona escenificació? Crec que amb dos actors que sabessin dir versos, amb dues veus complementàries, n’hi hauria prou; o amb una i tot, si fos com la d’Alice Oswald quan recita el seu poema, prodigiosament, de memòria.