Qui ha posat una carpa de circ allà on abans hi havia un cementiri?

Adam Zagajewski (1945-2021) em recorda W. H. Auden: sembla que no vulgui dir més del que deixa dit en els seus versos, que és molt. El tractament formal de la seva poesia, però, difereix substancialment respecte al de l’anglès: més deixatat, deutor d’allò que se n’ha dit la forma orgànica del poema. Com Auden, el polonès també té la capacitat de fixar-se en les coses petites que en revelen d’altres de molt més fondes, i fins i tot transcendentals. I, encara, els agermana un rerefons polític en tot allò que escriuen, una semblant actitud de fermesa moral. En aquest sentit, algunes poesies d’aquesta consistent antologia, directes com un cop de puny, també em fan pensar en Brecht (Micos, per exemple).

En català, només disposàvem d’un llibre de Zagajewski, Terra de foc, traduït per Xavier Farré (en castellà n’hi ha uns quants més). La present selecció permet, doncs, avaluar la trajectòria lírica del polonès (de qui són molt recomanables els llibres en prosa, una mena de dietaris assagístics). Xènia Dyakonova ha firmat una tria molt escrupolosa, entre els diversos títols de l’autor, i encara hi ha afegit una peça inèdita, A partir d’un poema de Marianne Moore, que encareix el valor de la seva edició. Una composició que acaba, o s’interromp, sense el prescriptiu punt final, que sí que apareix, indefectiblement, en la resta de poesies col·leccionades: “No sabem res, | sabem que només l’alegria és pura | i la veu que lloa | i s’apaga després”. El punt, l’hi he posat jo: la veu que “s’apaga després”, per tant, ha romàs no puntuada, com si n’insinués més aviat tres, de punts, que deixin l’hàlit suspens.

"Escrigui sobre l'amor"

Una de les poesies triades, Carta d’un lector, suggereix que l’autor escriu massa “sobre la mort, sobre les ombres”. I el presumpte lector aconsella al poeta: “Escrigui sobre l’amor”, entre altres motius de joia. Jo no acabo de coincidir amb aquesta apreciació d’un lector que no sabem si és un alter ego del poeta: sempre m’ha fet l’efecte que els seus versos eren plens de vida, tot i que la vida té lloc, tantes vegades, a tocar de l’abisme, de la destrucció: “Però qui ha posat la carpa del circ | allà on abans hi havia un cementiri?”. Zagajewski practica una lírica per ser llegida, no cantada: “Una conversa íntima ens espera | als versos d’algú altre, i és fidel”. Llegint-lo, de vegades he tingut la sensació que construïa les seves poesies a força d’acumular imatges, sovint imatges pouades en el més gris de la realitat. De tant en tant, alguna d’aquestes imatges enlluerna per la seva bellesa, per la cruesa de la veritat revelada, però la peça sencera no sempre em feia el pes. Hi trobava a faltar la reducció poètica que sí que reconec en els poetes que prefereixo. “Un poema creix sobre una contradicció, | però no la sobrepassa”, diu. Potser resulta massa agosarat fer un retret com aquest a un poeta de la seva estatura, l’obra del qual, d’altra banda, serveix d’exemple al fet que la poesia no sempre en té prou, amb paraules: demana –amb permís de Mallarmé– idees.

La de Zagajewski en va sobrada, d’idees. Idees de fondària filosòfica, però també idees més modestes, que ens burxen la consciència. En unes escales mecàniques, veu “immòbils les estàtues | dels meus congèneres desconeguts”. Aquesta imatge de quietud desencadena, per contrast, una reflexió sobre la conquesta acomplerta de la ciutat. Idees poderoses: “Déu | és la llavor de rosella més minúscula | del món, i esclata de grandesa”. El temps de la durée de Bergson es mou com un insecte “captiu en una teranyina”. Davant la inevitable desaparició, la poesia potser aspira a fer com la lava, que “mata i perpetua”. Una muntanya de sabates a Auschwitz proclama l’altura de la tragèdia humana. Però, “quan vingui la nit, ens refugiarem en les campanes, | aquest globus de bronze, | carruatges lleugers”. Belles idees perdurables.