Nadia Hafid i la geometria de l’absència

Com es dibuixa l’absència d’un pare? És una pregunta que batega fort a les pàgines d’ El buen padre, la primera novel·la gràfica de Nadia Hafid (Terrassa, 1990). La protagonista és una noia en qui intuïm una ferida oberta per l’abandonament del pare, un immigrant marroquí que fa prop de 20 anys va tornar al seu país deixant enrere dona i filles catalanes. Hafid s’acosta a la història des de dos temps: un de present que captura el malestar i desemparament de la protagonista i, sobretot, un de passat recordat amb una fredor que filtra la ingenuïtat de la infància. Amb el seu dibuix de figures geomètriques, de línia hiperclara i depurada, Hafid estudia la rutina d’una família en què el sentiment de fracàs del pare ja ha creat un buit, un forat negre d’impotència i culpa. Estirat al llit o al sofà, sempre apàtic i fumant, la figura del pare ressona en la de la seva filla, en les dificultats que tindrà de gran per socialitzar o en l’atracció per l’alcohol com a refugi. Però en aquest paisatge desolat també emergeix discretament la presència de la mare. Ella és qui recull els vidres, qui porta els fills a l’escola quan el pare desapareix i qui s’inventa un dia de felicitat a la platja per fugir d’un ambient opressiu. Sempre en segon pla, ella podria ser el bon pare d’un títol que no s’hauria d’interpretar en clau irònica: en el retrat del pare no hi ha rancúnia sinó empatia cap a la derrota íntima de l’home, tot i que això no treu cruesa al testimoni del seu abandonament, primer emocional i després físic. I aquí rau la força emocional del còmic, en la complexitat dels sentiments que descriu i en l’honestedat d’un relat sobre la pèrdua travessat de veritat i dolor.

El buen padre també és el punt àlgid com a narradora de Hafid, que abans d’aquest debut editorial ja havia destacat com a gran promesa del còmic nacional gràcies a obres autoeditades com Adiós nostalgia (2018) i Más allá de mí (2018). En la nova obra el tractament del color fa un salt exponencial: utilitza gammes limitades de blau i carbassa amb una gran intuïció expressiva, però sobretot brilla la maduresa del seu estil, d’una simplicitat que amaga un llarg treball de depuració. Hafid no esquematitza la realitat amb les seves línies minimalistes i figures iconogràfiques, sinó que crea un escenari vectorial de bellesa tràgica -la influència de Chris Ware hi és, sí, i molt ben assimilada-, un univers d’infàncies perdudes i somnis trencats. Resumint: un dels millors debuts dels últims anys.