El Premi Anna Pérez Pagès, la trinxera del periodisme cultural (més sexi)

BarcelonaHi ha una màxima que apliquem amb els amics: si el primer any és un èxit, el segon es converteix en tradició. La segona edició del Premi Anna Pérez Pagès de Periodisme Cultural s’ha consolidat com l’únic lloc i l’únic moment en què algú celebra la importància de la cultura i l’existència dels qui l’expliquem; avui en dirien el lloc segur dels periodistes culturals, igual com ho era el sofà vermell de l’Àrtic, el memorable programa de Betevé que va dirigir l’homenatjada, que ens va deixar prematurament fa dos anys. Si la tradició fa festa, la litúrgia d’un premi ens serveix no només per recordar l’Anna, sinó per posar-nos-la a l’agenda com fèiem quan quedàvem amb ella.

"Autoaplaudim-nos", deia, sorneguer, el crític teatral Oriol Puig Taulé, presentador de la gala al costat de la cupletista Glòria Ribera —impecables, fitxeu-los per tots els saraus—. Perquè, efectivament, les organitzadores i els convidats a l’Espai Lliure aquest dimarts a la nit érem les mateixes persones: periodistes culturals i companyia. De normal podem semblar pocs perquè som un racó a les redaccions i tres minuts finals als informatius, però quan estem junts venen ganes de conquerir el Nacional. Hi veig Toni Puntí, Marta Vives, David Guzmán, Carolina Rosich, Eva Piquer, Jofre Font, Ada Castells, Albert Forns, Bernat Puigtobella, Paula Carreras, Rita Roig, Clara Narvión, Manel Pérez, Tània Sàrrias, Laura Sangrà, Josep Lambies, Mariona Borrull, Magí Camps, les cinc impulsores del premi —Júlia Bertran, Clàudia Rius, Gemma Ruiz, Anna Aurich i Neus Masferrer—, i me'n deixo. També hi havia gestors culturals (Izaskun Arretxe, Francesc Casadesús, Leticia Martín), companys de comunicació institucional (CCCB, TNC, Icub) i família, amigues i admiradores de la "bèstia de professionalitat i entusiasme" que era Anna Pérez Pagès, àlies Peigis (Ada Colau, Meritxell Falgueras, Maiol Roger, Ana Polo, Júlia Barceló, Maia Jenkinson, i etc).

A ritme de Parole parole els presentadors van gastar ironia per descriure la batalla diària dels periodistes culturals: "Un titular més sexi, please, que enganxi", "no tens programa avui, que hi ha Barça", "el festival ens posa publicitat, pots refer l’article?". "Polèmiques i necrològiques, l’única manera que la cultura sigui portada", ventava Ribera. Riures d'empatia; tots som de casa. La pregunta que la gala volia respondre aquest any era: per què el periodisme cultural ha de continuar existint? Retallo algunes respostes del públic: "Per fomentar el pensament crític", "perquè el periodisme cultural —i no el màrqueting cultural— pot explicar qui som", "perquè promou la bellesa i combat la ignorància". "Perquè és un bastió de resistència contra el feixisme". La institucionalització d’aquest premi autogestionat també és part del combat.

I el guardonat amb el segon premi Anna Pérez Pagès és un soldat a la mateixa trinxera: Jordi Bordes, periodista d’El Punt Avui, impulsor del portal de crítica teatral Recomana.cat i del renaixement dels Premis de la Crítica de les Arts Escèniques. El jurat d’aquest any, format per Irene Dalmases, Xavi Pardo, Carlota Rubio, Clàudia Rius i Carolina Rosich, li reconeixia "l’omnipresència, l’entusiasme i la dedicació" com a "militant del periodisme de base" i el seu paper en "la reivindicació de la figura del crític als mitjans de comunicació".

Bordes va reivindicar el ser "periodista però bona persona", i va admetre que se sent còmode fora del pack "titular, exclusiva, trending tòpic". Però també va retratar una època complexa, en què la crítica cultural perilla, la paginació s’aprima i la precarietat arrasa. "He guanyat un premi l’any que he publicat menys de la meva carrera. Cal imaginació per trobar nous camins en aquest ofici —apuntava—. Alguna cosa dec haver fet bé a casa perquè cap dels meus fills s’hi dedicarà. Han tingut més olfacte ells que jo, que vaig insistir en la professió per vici", admetia amb el seu pessimisme afable. És el que té l’addicció i és el que té l’activisme: no es pot defallir. Sona Go West —el nostre "germans, aneu-vos-en en pau" a ballar els hits de les dj— i només queda desitjar, com diuen Village People, que we'll find our promised land. L’any que ve en parlarem.