László Krasznahorkai: "Encara ara em costa acceptar que hi hagi tanta pobresa al món"
El premi Nobel de literatura conversa amb el traductor Adan Kovacsics al CCCB
Barcelona"Segur que tots vosaltres us heu demanat alguna vegada com heu de pronunciar el cognom del meu amic László", va començar, amb un somriure afable, el traductor i escriptor Adan Kovacsics, assegut al costat de l'últim premi Nobel de literatura. "Tinc la resposta –va continuar–. Cal separar-lo en dues parts, kraszna i horkai. És una paraula d'origen eslau: krasny vol dir bonic, i horkai, turó". El "turó bonic" que és László Krasznahorkai també somreia dimecres al vespre al CCCB mentre el seu amic assegurava que l'obra de l'autor de Tango satànic i Melancolía de la resistencia entronca amb grans clàssics com Dostoievski i Kafka i amplia l'espectre de la novel·la contemporània gràcies a la seva exigència, tant pel que fa a la forma com pel fons.
Krasznahorkai ha volgut recordar "la passió" i "la proximitat" amb el seu primer editor en castellà, Jaume Vallcorba, que el 2001 va apostar pel primer dels vuit llibres que Acantilado n'ha acabat publicant. "Vallcorba tenia molt de temperament, però quan seia amb els seus autors, tots entenien que el projecte anava més enllà dels petits problemes que poguessin sorgir", va continuar. Kovacsics va conèixer Krasznahorkai el mateix any que havia conegut Imre Kertész. "L'Imre t'admirava molt, i tu em vas dir que també el tenies en molt bon concepte", va assegurar. "Kertész era una figura indesxifrable, un intel·lectual hongarès a qui havien volgut matar de jove –va dir Krasznahorkai–. El 2002 li van trucar de l'Acadèmia Sueca per dir-li que havia guanyat el Nobel. No va canviar gens. Era sociable i tenia una gran vitalitat. Alhora, era com una cova: podia amagar el menyspreu que sentia cap als comportaments burgesos. Al final de Sense destí, el pare pregunta al fill què sent i ell diu una única paraula: odi. Qui no s'emocioni amb això, que deixi de llegir literatura".
Un Nobel sempre insatisfet
En relació a Gyula, el poble on va créixer a partir de mitjans de la dècada dels cinquanta, va explicar que li feia mal veure tanta misèria al seu voltant. "Encara ara em costa acceptar que hi hagi tanta pobresa al món –va dir–. Sempre que algú em demana almoina, n'hi dono". Krasznahorkai també va fer memòria sobre la "insatisfacció perpètua" en relació amb la seva literatura. "Tango satànic no em va convèncer, i per això vaig escriure un segon llibre, i després un tercer... fins ara", va assegurar. "A les teves novel·les hi ha figures com l'innocent, el professor i la víctima, però també els àngels i els falsos profetes", va apuntar Kovacsics. "Com que he volgut corregir els errors dels llibres anteriors, per això hi ha figures recurrents", va admetre l'escriptor. En relació amb les frases llargues que abunden en la seva literatura, va assegurar que són una forma de "mantenir els sentiments i la passió" pels temes que toca. "No necessito trossejar el llenguatge", va afegir. L'última proesa en aquest sentit la va assolir amb Herscht 07769, construïda amb una sola frase de 400 pàgines.
"Sense les víctimes innocents que pateixen, el món no existeix, perquè no només el mal en forma part, del nostre món, sinó també el bé més absolut i pur", va dir Krasznahorkai més endavant, abans que Kovacsics recordés a alguns dels assistents que l'Orient és tant o més important que la descripció d'una Hongria real o imaginada. "Tot va començar quan, encara a la dècada dels 80, un amic em va convidar a Ulaanbaatar per veure-hi una conferència sobre Genguis Kan –va fer memòria l'escriptor–. Aquella aventura va continuar quan vam anar a Pequín en tren. Gràcies a aquella experiència vam descobrir que no hi ha una única visió del món, sinó que aquesta depèn del lloc on ets". Des de llavors, Krasznahorkai ha viscut temporades a la Xina i al Japó, i del contacte profund amb les seves cultures n'han sortit meravelles com Y Seiobo descendió a la tierra (Acantilado, 2015). "Seiobo és una deessa que apareix cada 3.000 anys, dona un préssec a l'emperador, que és el símbol de la immortalitat, i torna a desaparèixer durant 3.000 anys més", va revelar.