Joan Fuster segons els grans noms del món cultural català

Un intel·lectual del segle XVIII

Montserrat Roig

"En Joan Fuster és hospitalari i cordial. Si vas a casa seva, pots deixar matar el temps fent tertúlia. Una tertúlia del segle XVIII i de poble. Et farà seure al seu davant i ell xerrarà amb el seu to amè, irònic i una mica escèptic. Abans, en Joan Fuster tenia un rostre més agressiu. Ara ha adquirit una mica de serenitat. Fa panxeta i un inici de papada li tapa gairebé tot el coll. Vesteix sempre amb colors grisos i apagats. Els seus ulls són inquisitius i semblen els ulls d’un gran ocellot arrecerat darrere les seves ulleres de curt de vista. La barbeta, petita i que tira cap amunt, accentua encara més el seu rostre ocellívol. De tant en tant, Fuster arrufa el nas i sembla com si alguna cosa li desagradés molt. Però ho fa perquè vol precisar algun tret de la conversa. En Joan Fuster estima el rigor, la precisió. És una mena d’intel·lectual del segle XVIII lúcid davant del seu món, prou escèptic per no deixar-se ensibornar per les falòrnies de la vanitat de ser un personatge. Per ell, hi ha una fita important: recuperar la integritat dels Països Catalans. Per a aquest fi, Fuster hi ha esmerçat tota la seva vida i tot el seu esforç intel·lectual. Ell es defineix com un treballador del cervell i de la mà. Gràcies a la seva obra, permanentment indagadora, i a la seva actitud sempre honesta, la literatura catalana no s’ha vist tan desvalguda durant aquests darrers anys". 

Entrevista de Montserrat Roig a Joan Fuster al programa 'Personatges' de RTVE el 1977

L'humanista escèptic

Josep Maria Castellet

"Amb el temps, la figura de Joan Fuster se m’ha fet més present en el record. Darrerament, he llegit els volums de la seva correspondència i alguns dels que es consideren els seus llibres perifèrics —respecte a la temàtica històrica— i m’ha seguit sorprenent d’una manera notable la capacitat que tenia d’abraçar globalment la pluralitat dels temes que li interessaven. Amb un estil literari propi, Joan Fuster s’endinsa en les cartes, en els articles de premsa i en els llibres d’aforismes i de pensament, en el vessant de l’humanisme que prové dels clàssics i té com a referent Montaigne. És l’humanisme sorgit d’un escepticisme sobre la realitat del món, matisat per la saviesa, la ironia i el sentit de la temporalitat canviant. Un Joan Fuster molt proper a tots nosaltres".

'Seductors, il·lustrats i visionaris', de Josep Maria Castellet (Edicions 62, 2009)

Entre la crispació i la ironia

Josep Pla

"Havent trucat, em vingueren a obrir. Em vaig trobar davant d’un home jove, més aviat flac, vestit sumàriament de gris, una mica crispat de cara, els ulls sortits darrere d’uns vidres gruixuts de miop important, amb aquella expressió que volem donar entenent quan parlem d’una cara de pomes agres. [...] Els assaigs de Fuster són realment brillants, aguts i sensibles, i demostren que s’ha pogut enfrontar amb les convulsions enormes del seu temps, i no ha perdut mai un to impàvid i comprensiu. Aquests fets són especialment visibles en les elucubracions que ha editat sobre matèria artística i literària. És Fuster que ha resumit en el títol d’un dels seus llibres tota l’enorme revulsió que caracteritza les arts plàstiques en els presents moments: <em>El descrèdit de la realitat</em>. Aquest és el títol del llibre".

'Joan Fuster' dins d''Homenots' de Josep Pla. Quarta sèrie, OC XXIX, p. 36 i p. 377

"Aquest escriptor es mou sempre entre la crispació i la ironia. Després de parlar una estona amb ell, es veu clar que és un apassionat del segle XVIII i que el seu esperit divaga entre l’erudició i el cinisme. El seu ideal seria un esperit acadèmic sense convencionalismes".

'Notes per a Sílvia', de Josep Pla, OC XXVI, p. 178. Fragments recollits a l’exposició Joan Fuster-Josep Pla: una conversa infinita, que es pot veure a la Fundació Josep Pla fins al 7 de gener de 2023.

Un ocell carnisser i enrabiat

Baltasar Porcel

Sempre he vist Joan Fuster en situació errabunda i de cafè, és a dir, en una banda o altra, transitòriament, en establiments com els cafès, sigui a Mallorca, a València o a Barcelona. Entre això i els seus llibres, que em semblen una mena d’exaltada ebullició intel·lectual, desproveïda de lligams més o menys humans, físics, m’he anat fent la imatge d’un home solitari, sense cau precís, en febril actitud d’escriure o de xerrar. En definitiva: una mena de cap parlant, instal·lat sobre una taula amb la mirada entre inquieta i insolent.  

Ara en Joan Fuster s’ha engreixat. El fet té una importància notable, sobretot si va pujant de pes, ja que desfarà per complet la seva clàssica estampa. En Fuster és un home alt, de mitja edat, lleugerament carregat d’espatlles i, fins no fa gaire, d’una magror categòrica, pell i ossos, enfonsat de pit, amb unes mans massa grosses per uns braços escanyolits. I la cara, d’un prim afuat, ocellenc. Crispada, estirada, en digué Josep Pla en un retrat que li féu. El rostre d’en Fuster és petit, com un embut que acabés en el nas, un nasset de lloro jove, de curvatura acusada, i el qual sovint arrufa, tot arrodonint la línia de la boca. I els ulls, engrandits per uns vidres d’ullera gruixuts. Engrandits o empetitits, no ho puc precisar, però exacerbats, esmolats i encerclats per una mena d’espai blanc i fred –els vidres– que els deixa com penjats allí, sols, en vigilància contínua, inquisidora, nerviosa. En Joan Fuster observa constantment, com un ocell carnisser i enrabiat.

'Joan Fuster, indagador', article de Baltasar Porcel a 'Serra d’Or', n. 12, desembre 1965, p. 102