Jaume Cabré: “Com a escriptor soc un sac de dubtes”

Jaume Cabré assegura que no para d’escriure. “Treballo cada dia”, diu a un lector que li acaba de recriminar -amb afecte- que publica pocs llibres i que el voldria poder llegir amb més assiduïtat. “Hi ha autors que van més de pressa, d’altres que van més a poc a poc, i n’hi ha que són un sac de dubtes..., c’est moi ”: Cabré admet amb un somriure al rostre aquesta feblesa, que molt probablement jugui a favor de les seves novel·les, ambicioses, robustes i d’una repercussió cada cop més remarcable, tant a Catalunya com a la resta del món. La sala d’actes de la Biblioteca Jaume Fuster és plena de devots de la seva obra.

“Potser no ho sabeu -diu Anna Guitart, que acompanya l’autor dalt l’escenari-, però tots vosaltres sou jueus, segons recorda en Jaume citant George Steiner a Tres assaigs ”. L’autor aclareix l’afirmació davant dels ulls de sorpresa d’algun dels assistents. “Un jueu és aquell que quan el porten a la pira per convertir-lo en fum encara està corregint unes galerades -diu-. El jueu té la casa plena de llibres i discos, que formen part del que més s’estima a la vida. També és aquell que llegeix amb un llapis a la mà per subratllar frases que li interessen”. Cabré, que reconeix trobar-se en una fase més de relectures que de descobertes -“fa temps que no llegeixo res nou que em faci explotar per dins”, diu-, afegeix que a vegades, quan es troba amb un llibre que ja coneixia i que està ple de marques seves, se’n riu de la seva “ingenuïtat” quan destacava algunes idees que ara ja no l’enlluernen tant. O al revés: “També veig que havia passat per alt coses que ara em semblen importants”.

Fugir de les novel·les

La conversa amb Anna Guitart està motivada per l’última novetat de l’autor, Tres assaigs (Proa), que reuneix tres llibres de reflexió publicats amb anterioritat, El sentit de la ficció (1999), La matèria de l’esperit (2005) i Les incerteses (2015), encapçalats per un pròleg nou de D. Sam Abrams. “Es pot llegir com a eina o instrument per acompanyar o suplementar la lectura de l’obra creativa de Jaume Cabré”, escriu. També hi ha l’opció d’abordar-la com a “lectura lliure i independent”: l’autor “utilitza l’assaig com a eina de comunicació i transmissió de coneixement i com a eina d’expressió, és a dir, com a eina de creació artística”. “Cadascun d’aquests tres llibres que integren Tres assaigs han sigut la manera de fugir de novel·les que m’havien costat molt -recorda Cabré-. Després de la batalla de L’ombra de l’eunuc [1996] necessitava posar aire i llunyania respecte a aquell món. Em va sortir de manera molt casual, però m’hi vaig trobar bé”. Potser per això després de Les veus del Pamano (2004) va tornar-hi. “Hi vaig passar set anys, amb els personatges d’aquesta novel·la -diu-. Comences una història i es va complicant. Llavors penses: «Déu meu!» Vas treballant i treballant, fins que arriba un moment en què dones una novel·la per inacabada. Això passa quan veig que començo a espatllar la cosa en què treballava”.

L’índex de matèries del final del volum està acompanyat d’un generós índex onomàstic en què apareixen escriptors, filòsofs, pintors i músics. “No tens prou vida per saber què t’interessaria llegir -explica-. L’atzar o un bon consell et poden ajudar. De fet, entrar en una biblioteca com aquesta o en una bona llibreria et mareja. Recordo que fa anys, parlant amb en Jaume Vidal Alcover, li deia: «M’agradaria haver llegit tot el que has llegit tu». I ell em va respondre: «No et preocupis. Llegir és com el nedador que, per molt que avanci, sempre veu la línia de l’horitzó al mateix lloc». La literatura no ens l’acabem mai, soc un lector incomplet però feliç”.

Per a Cabré, escriure han sigut i continuen sent “vitamines”. “A vegades em puc sentir cansat, però si deixés d’escriure sé que em trobaria pitjor”, admet. La contrapartida és que, des que va publicar Fra Junoy o l’agonia dels sons (1984), cada vegada que acaba una novel·la es desmaia. L’última vegada va ser amb Jo confesso (2011), que s’ha traduït a 23 llengües i de la qual s’han venut més d’un milió d’exemplars. “Va ser a Tolosa, poc després d’acabar el llibre -recorda-. Quan deixes una novel·la com Jo confesso, que em va costar vuit anys de feina, vas fent altres coses i dissimulant, però un dia et torna tot de cop, perquè haver abandonat els personatges amb qui has conviscut tant de temps es paga”.