Joan Fuster, entre Cioran i Groucho Marx

Nova YorkFuster descriu Diccionari per a ociosos d’aquesta manera: “Em limito a reunir en un volum una sèrie incoherent d’escrits, diversos en el tema i d’extensió desigual, catalogables dins el gènere elàstic i modest de l'«assaig»". No obstant, Consells, proverbis i insolències, el llibre que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua m’ha proposat de traduir per celebrar l’Any Fuster, és tota una altra cosa.

És un llibre d’aforismes, i d’aforismes estrictes, ni incoherents, ni desiguals. L’aforisme, segons escriu Adam Gopnick a The New Yorker, “és, en la seva abreviació algebraica, un micromodel de raonament empíric”. I Fuster empra la tradició aforística no tant per establir veritats com per qüestionar-les, tot desmuntant els conceptes continguts en l'axioma establert.

El doble sentit d'esperar

Proposo un exemple, que sembla senzill, gairebé graciós, per explicar el repte que constitueix aquesta forma abreviada. Fuster escriu, com qui no vol la cosa, i portant a col·lació tot el refranyer popular, “També ens cansem de desesperar”. Qualsevol catalanoparlant o hispanoparlant reconeix de seguida la dita que subjau en aquesta afirmació, que al seu torn traspua, primer, melancolia i esgotament i, tot seguit, resignació i, per emprar un neologisme molt en voga, resiliència. Quan cal, però, traduir-la, de sobte salta el ressort que li dona sentit. L’asseveració es fa –no cal dir-ho, però ho dic– a partir de la frase feta. “El que espera, desespera”. Vet aquí, però, que a través de la traducció es revela el joc de paraules amagat dins un refrany que de tan repetit sembla suat: el doble sentit en les llengües romàniques del verb “esperar”. En anglès aquest joc no es pot fer, perquè el sentit del verb esperar en anglès es divideix en dos camps semàntics: l’esperar que significa estar pendent que una cosa esdevingui en el temps, i l’esperar que significa desitjar que una cosa succeeixi: en el primer sentit, “to wait”; “to hope”, en el segon. La gràcia de la frase reapareix a través d’aquest exercici. “El que espera, desespera” gira entorn del ressort “esperar/desesperar” però tant pot significar que el que passa temps perd la fe (que arribi l’autobús, posem per cas) com que el que desitja la perd. En canvi, pot ser, en anglès, “He who hopes, despairs”, però difícilment pot ser “He who waits, despairs”, perquè la llavor del desig encarnat en “esperar” no hi és en “wait”. En tot cas, el repte, a l’hora de traduir-ho, és que l’angloparlant no comparteix la saviesa del refrany, ni la coincidència dels sentits. Per a ell o ella a “wait” li manca pathos.

I, sobretot, hi manca el referent. Què cal fer, doncs, amb una frase tan elegant com “També ens cansem de desesperar”? He pensat que hi ha dues opcions: intentar reproduir el referent, per reproduir també la sorpresa del seu contrari, que és el ressort que funciona en Fuster, o confiar que els lectors sabran preuar el plantejament en si i intuir-ne el sentit. Així, hi ha dues possibilitats: dir “We also tire of despair”, sense més. O oferir una el·lipsi explicativa: “They say that he who hopes, despairs. But we also tire of despair.” Encara no m'he decidit.

Desinflar les rodes de la gran filosofia

Voldria pensar que aquest exercici exemplifica d’alguna manera el repte de traduir Fuster i, en particular, aquest llibre de Fuster. Abans d’emprendre’l, jo n'havia llegit més aviat l’assaig. Les Indicacions i propostes de la MOLC (la meva educació bàsica en la literatura catalana), que em van impactar tant que recordo perfectament on era quan les vaig llegir, davant de quina finestra i a quina taula, fenomen que descriu tan bé Italo Calvino a Si una nit d’hivern, un viatger…

Sens dubte seria més fàcil traduir Indagacions, després d’anys llegint i traduint Eugeni d'Ors, Joan Maragall, o Xavier Rubert de Ventós. Però la gran originalitat de Fuster, on articula el seu rebuig de la filosofia academicista, és l’obra aforística, on utilitza la brevetat per desinflar les rodes de la gran filosofia, tot emmotllant les coses a la mida de la persona, tal com transmet amb la meravellosa unitat bàsica aforística: “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”.

Fuster no és un cínic, sinó un escèptic. El seu és un escepticisme basat en el rebuig de la certesa extret de l’observació del mateix llenguatge. La raó és primordial però, tanmateix, limitada i insuficient. Els individus són únics i per això mateix condemnats a la incomunicació. És impossible que ens entenguem i tanmateix impossible no cercar la comprensió.

I aquesta contradicció fonamental la guareix amb l’humor. Els millors aforismes –de Fuster o de qualsevol– es basen en polir el llenguatge de l’excés i revelar-ne les contradiccions, com quan diu: “L’eufemisme és ja, en si, una mentida”. Sovint les revelacions del llibre funcionen com acudits, com one-liners, que estableixen una premissa per tot seguit soscavar-la. L’esperit de joc és, afortunadament, més Groucho Marx que Cioran. Confio que això l’aproparà al públic nord-americà.