David Mitchell, l'escriptor a qui el seu fill autista va donar una lliçó

BarcelonaEls viatges en el temps i la diversitat a l'hora d'experimentar sentiments són dos dels temes centrals de l'obra de David Mitchell (Southport, 1969). L'autor d'El atlas de las nubes (2004) i Utopia Avenue (2020) ha visitat per primera vegada Barcelona amb motiu del Festival 42 de Gèneres Fantàstics. "Fins ara, l'únic que coneixia de la vostra ciutat era la cançó de Freddie Mercury –ha admès a la Fabra Coats, després d'una conversa brillant amb l'editora i crítica Valerie Miles–. Viviu en un lloc que és com una experiència amb al·lucinògens. Els carrers són de conte de fades. El menjar no és dolent. I sembla que encara sigui estiu, aquí!"

Mitchell s'ha posat el públic a la butxaca des de la primera intervenció, en què ha recordat els seus orígens com a novel·lista. "En aquells moments vivia al Japó, i vaig agafar el transsiberià des de la Xina cap a Rússia –ha dit–. A cada parada anava a menjar alguna cosa al primer restaurant que trobava. Viatjava sol, i de seguida vaig deduir que si, després de demanar, obria la llibreta i escrivia alguna cosa, em donaven racions més grans i em tractaven millor". Va ser durant aquesta aventura que Mitchell va escriure Ghostwritten (1999), en la qual aconseguia connectar escenaris tan diversos com Okinawa, Nova York i Sant Petersburg i que està protagonitzada per personatges tan peculiars com un esperit que salta d'un cos a un altre.

Escriure llibres que et desbordin

"A tots els aspirants a escriptors els diria que vigilin molt amb les primeres influències, perquè seran determinants per a tota la seva carrera –ha assegurat–. En el meu cas hi va haver Fundació, d'Isaac Asimov; el cicle de Terramar, de la gran Ursula K. Le Guin, i la pel·lícula Encontres a la tercera fase, de Steven Spielberg. Quan vaig tornar del cinema no tenia paraules per explicar el que havia vist. Més endavant em va semblar que estaria bé poder escriure llibres que no es puguin descriure fàcilment, que et deixin sense paraules i, d'alguna manera, et desbordin".

Això és el que va aconseguir fer amb fites del fantàstic com El atlas de las nubes i Relojes de hueso (2014). L'adaptació cinematogràfica d'El atlas... va ser la primera de les col·laboracions com a guionista amb Lana Wachowski, que més endavant ha donat fruits com Sense8 i The Matrix Ressurrections. "Escriure guions m'ha ensenyat que cada línia ha de tenir múltiples lectures. Cal treballar amb la concisió dels haikus i buscar la densitat dels diamants –ha dit Mitchell–. Seria com escoltar el violoncel·lista Yo-Yo Ma. Sembla que en comptes d'un instrument en toqui tres alhora".

Per a un escriptor sobre el temps i els sentiments com David Mitchell, la lliçó més important li ha donat el seu fill autista: "Contràriament al que es creia fins fa poc, les persones amb neurodiversitat no és que no percebin les emocions, sinó que ho fan de manera diferent. A nosaltres, com més lluny ens queda una emoció en el temps, menys ens afecta. A algú com al meu fill, una emoció remota li pot venir de cop i volta i fer-lo esclatar a plorar o a riure".