Com que s’acaba d’editar, també en català, la Decadència de la mentida, d’Oscar Wilde (Quaderns Crema, 2014), avui narrarem unes quantes històries que se li atribueixen. (No busqui el lector certesa absoluta en totes les coses que expliquem en aquesta columna; n’hi ha prou, com tota bona història, que siguin ben trobades). És el cas que el periòdic The Saturday Review va fer una enquesta entre una sèrie d’escriptors anglesos per saber quines eren les cent millors obres de la literatura universal. Wilde va respondre d’aquesta manera: “No puc esmentar els cent millors llibres de la literatura universal, perquè fins ara només n’he escrit cinc”.
Més coneguda és aquella altra anècdota que diu que, en una ocasió, Wilde parlava amb enorme eloqüència d’un dels seus llibres. Un, entre els presents, va dir-li que ningú era millor crític de la seva obra que ell mateix, i Wilde va respondre d’aquesta guisa: “És ben cert. I és que als meus llibres només hi poso el talent; el geni el guardo per a la conversació”.
Un dia Wilde s’acomiadava d’una dama de Londres que l’havia convidat a una vetllada en què l’escriptor s’havia avorrit molt. Diuen que, en acomiadar-se, va dir-li: “Senyora, quina festa més agradable i divertida!” Va fer un silenci, i va afegir-hi: “És clar que no em refereixo a la d’avui, sinó a la de l’any passat”.
En general, les seves sortides i estirabots no van portar-li mai cap problema. Llevat del que va sorgir en ocasió de, potser, la darrera de les seves exhibicions d’enginy. Quan un tribunal de Londres el jutjava per sodomia el maig del 1895 a causa de la denúncia que havia presentat el pare del seu amant, lord Alfred Douglas, un dels fiscals acusadors va fer entrar a la sala, com a testimoni, un cambrer que freqüentava els barris baixos de la ciutat, i que havia estat client -en més d’un sentit- de Wilde. El fiscal va preguntar a l’escriptor: “¿No és cert que vostè va exercir la prostitució amb aquest cambrer?” Oscar Wilde va mirar-se el noi -que potser no va ni reconèixer- i va dir: “I ara! ¿Com pot pensar que jo m’allitaria amb un noi tan lleig?” En aquest punt, Oscar Wilde va quedar condemnat per sempre, a part els dos anys a la presó de Reading. En va sortir l’any 1897 i, malalt, va morir a París tres anys després, havent rebut els Sants Sagraments. L’enginy verbal sol incomodar la gent que no en té, que és la majoria. En aquest cas, a Wilde li va costar el matrimoni, els fills, la fortuna i la vida. Per sort, ens en queda l’obra.
