Llegim 13/02/2016

Hannibal Lecter llegint Althusser entre mos i mos

Crítica de la novel·la 'Consumits', de David Cronenberg. Anagrama. Traducció de Yannick Garcia. 354 pàg. / 19,90 €

i
Joan Garí
3 min
Hannibal Lecter llegint Althusser entre mos i mos

Una parella de periodistes actuals, Nathan i Noemi. D’aquests que han de fer un poc de tot per arribar a final de mes: el reportatge escrit, les fotos, el vídeo i la difusió en xarxes. Per compensar, foten algun clau (entre ells i amb terceres persones, s’entén). Un dia es topen amb la història de la seva vida: el cas d’Aristide Arosteguy, un filòsof francès que, segons tots els indicis, ha assassinat la seva dona Célestine i després se l’ha menjada.

Arosteguy s’ha amagat a Tòquio després de la gesta (ja que el Japó no té tractat d’extradició amb França) i fins allà viatjarà Noemi amb tots els seus estris tecnològics per fer-ne el reportatge definitiu. Mentrestant, Nathan s’ha embolicat amb una eslovena seriosament malalta, que li ha encomanat una indiscreta infecció de transmissió sexual. Per saber més dades del seu alifac, viatja fins a Toronto.

La primera novel·la del cineasta David Cronenberg comença així, doncs: amb salts vertiginosos entre tres continents i la sensació d’haver penetrat en un univers en què els personatges es mouen en una epilèpsia contínua i en què el relat en si és com una comèdia d’embolics en què tota lleugeresa ha sigut substituïda per un catàleg de perversions detalladament explicat. No és només que els protagonistes de Consumits visquin enmig d’una indeturable excitació tecnològica. És que es deleixen en meandres de la sexualitat certament xocants. És així com Nathan pot trobar irresistible fer l’amor amb una dona (la “bellesa oncològica”) amb metàstasi per tot el cos, o Arosteguy divagar sobre la gastronomia com una versió massa petulant del canibalisme i tots dos com el límit superior i inferior, respectivament, de l’autèntic erotisme.

La trobada entre Arosteguy i Noemi a Tòquio és notòriament climàtica perquè s’activa tota la intertextualitat que fa al cas. Arosteguy i Célestine eren un poc com Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir, però també Althusser escanyant la dona. A més, rebent Noemi i dinant-hi remet a aquella seqüència singularment emblemàtica, Clarice visitant la cel·la d’un tenebrós Hannibal Lecter (De Huis clos a El silenci dels anyells ). De fet, Arosteguy té la desimboltura assassina d’Althusser i la profunditat intel·lectual de Lecter.

Cronenberg, el pertorbador

És normal que Cronenberg jugui amb els referents cinematogràfics i alhora demostra la profunda fascinació que la cultura americana sent per la francesa. Al capdavall, de l’autor de Crash podíem esperar un món de perfídia sexual, però caldrà dir de seguida que l’escriptura de Cronenberg té una potència innegable i la mateixa capacitat que ja ha demostrat als seus films de crear imatges i situacions pertorbadores. Alhora, s’hi demostra com un gran dialoguista, una cosa així com si Tarantino hagués estudiat a la Sorbona, però a condició que s’hi hagués doctorat amb una tesi sobre el Marquès de Sade.

Consumits també té un punt de frivolitat molt irònica, i es llegeix sovint amb un ampli somriure als llavis (“l’Elke era la filla poc agraciada de dos psicoanalistes alemanys de Colònia, el pare freudià, la mare jungiana, tots dos amb insuficiència auditiva”). El lector, a mesura que s’hi endinsa, farà bé de no patir per cap atrocitat narrativa, perquè aviat descobrirà que en aquest relat res és el que sembla, sobretot quan la cosa deriva en una hilarant conspiració nord-coreana [sic].

Alguns titllarien un text així d’onanisme mental escadusser. Jo crec que és un suprem divertimento en què Cronenberg demostra que és un bon escriptor. Que t’agradi o no el que escriu -o el que filma-, ja són figues d’un altre paner.

stats