L’escriptor americà William Faulk-ner era un home de paraules grandiloqüents. Ell mateix va dir que només escrivia sobre “les velles veritats universals sense les quals qualsevol història és efímera i està condemnada al fracàs”. Faulkner es prenia molt seriosament la seva obra, i a les novel·les estudia cada gest i cada contradicció dels personatges. Quan li van preguntar què li semblava Faulkner, Evelyn Waugh va respondre que el trobava “intolerablement dolent”. Potser el detestava perquè els dos autors tenen concepcions oposades sobre l’escriptura. Waugh explica en una entrevista que ell no està interessat en la psicologia ni en la profunditat de caràcter dels personatges, sinó que està obsessionat amb el llenguatge i amb el seu joc: “Hi ha escriptors que pensen en imatges, jo penso en paraules”. Waugh diu que aquestes paraules li volten pel cap tot el dia i que quan s’asseu a escriure s’han d’anar ordenant de manera presentable. L’autor anglès tenia clares les seves prioritats: “M’interessen el drama, el discurs i els esdeveniments”.

Per això Waugh es mou tan bé en el gènere de la sàtira, en què l’agudesa de les idees i el refinament del llenguatge tenen un paper protagonista. L’ésser estimat és una sàtira en què les víctimes de la burla són la indústria funerària i la hipocresia d’una societat que amb les aparences amaga qualsevol intent seriós d’enfrontar-se a la vida, fins i tot a l’hora de tractar amb els morts. La novel·la neix d’un viatge que Waugh fa a Califòrnia, on li han proposat d’adaptar una novel·la al cinema. És en un cementiri de Los Angeles on sent com els empleats d’una funerària anomenen “éssers estimats” els cadàvers. Aquest tractament tan artificial de la mort és el que li dóna la idea per escriure una història sobre la vida i la mort en l’ambient esnob del Hollywood dels anys 40.

Dos mons en col·lisió

Molts anglesos, aprofitant que eren europeus refinats, havien fet fortuna en el món del cinema. Hollywood els havia fet de refugi durant molts anys. Un d’ells és Francis Hinley, un vell anglès que ha caigut en desgràcia després de dècades d’èxits cinematogràfics. Dennis Barlow, compatriota anglès, és un jove poeta que viu amb ell però per guanyar-se la vida treballa en una funerària d’animals. Aquesta funerària és una còpia barata de la “Clariana dels Remors”, una luxosa funerària californiana que més aviat sembla un parc d’atraccions. Allà tracten els morts amb una sofisticació que frega el deliri, i els cadàvers troben un final perfecte per a l’American Way of Life, en què les aparences maquillen en excés la realitat. La història transcorre en aquesta funerària, en aquest ambient de fals refinament. El jove Dennis s’enamora d’una esteticista per a qui la feina de maquillar morts és el centre del món. L’Aimée és una noia estúpida que queda molt impressionada pels versos que en Dennis li escriu, que són plagis de poetes famosos. Però en aquest enamorament hi entra en joc un tercer personatge: el repulsiu senyor Joyboy, embalsamador en cap. Totes les treballadores de la funerària estan boges per ell, que amaga amb la devoció per la feina una existència patètica. Aquest triangle amorós acabarà amb un final macabre digne d’un escriptor amb tanta mala llet com és Waugh.

Un dels grans temes que recorre l’obra és la tensió constant entre la cultura anglesa i l’americana. L’ésser estimat vol reivindicar la sofisticació britànica contra la vulgaritat americana, però acaba narrant la decadència d’uns anglesos exiliats. Waugh explica que els anglesos viuen a Califòrnia com si fossin un lobi poderós mentre són vistos com una colònia exòtica. Un personatge diu: “Nosaltres, els anglesots, estem obligats a mantenir certa posició. Pot ser que es mofin de nosaltres una mica... la manera de parlar, la manera de vestir; els monocles... però, per Déu, ens tenen respecte. No trobaràs mai un anglès entre la xusma... excepte a Anglaterra, esclar”.

Entre la hipocresia del Somni Americà i els desesperats intents d’uns britànics decadents per mantenir la pompa, l’ Ésser estimat és una novel·la divertida i cruel, i una crítica a la seva societat. És una sàtira que fa certa la cita de Waugh (que també podria signar Faulkner) que diu que l’artista ha de ser un reaccionari perquè s’ha d’oposar al to del seu temps.