JORDI NOPCA

“La majoria absoluta no la vull ni per als meus”

“La majoria absoluta no la vull ni per als meus” Zoom

En tres dècades de trajectòria Ferran Torrent no ha deixat de disparar: les bales xiulaven a la sèrie de novel·les del detectiu Toni Butxana, les timbes de pòquer provocaven més d’una situació compromesa a La mirada del tafur i a La vida en l’abisme i l’observació del seu entorn -explícita sobretot a partir de Societat limitada - ha fet que l’escriptor carregués, a través de la ficció, contra la corrupció política i urbanística que ha abundat al País Valencià durant les dues últimes dècades.

A Un dinar un dia qualsevol (Columna, 2015) Torrent escriu: “Hi va haver un temps en què els notaris, les cases de prostitució de luxe i les marisqueries eren els pilars bàsics d’una societat que intuïen interminable”. Això va canviar el 1996, quan Aznar va guanyar les eleccions per majoria simple. L’escriptor havia de començar l’últim llibre en què treballava -un assaig sobre la corrupció per a Península- detallant l’inici d’una de les etapes valencianes més fosques. “Zaplana va aconseguir omplir Mestalla per al míting d’Aznar portant mil autobusos -explica Torrent al restaurant La Camarga, conegut per ser l’escenari de la gravació de Método 3 de la conversa entre Alícia Sánchez-Camacho i Victoria Álvarez, exparella de Jordi Pujol Ferrusola-. A partir de la victòria d’Aznar a les eleccions el Partit Popular té un deute amb Zaplana, i Zaplana el té amb tots els que l’havien ajudat a aconseguir omplir el camp. Zaplana va portar els negocis a València. El 1996 va ser l’inici de la bombolla immobiliària”. Torrent no ha deixat d’airejar els draps bruts de la classe política i empresarial des que va publicar Societat limitada,el 2002. El van seguir Espècies protegides (2004) i Judici final (2006). Després del salt cap al passat que va obrir amb Bulevard dels francesos (2010) i va tancar amb Ombres en la nit (2011), Torrent ha tornat al present. I la seva última novel·la, que passa a la València d’ara, arriba a les llibreries pocs dies després del discurs de l’alcaldessa Rita Barberá, en què animava a “dejar pasar el fred del verano ” buscant el “ caloret faller”. “M’he trobat molta gent que em deia: «Com sou d’idiotes els valencians». És el que tenim -diu l’escriptor-. El País Valencià és una societat molt complexa. Esquarterada. Els pobles tenen poca cosa a veure amb les ciutats, i la realitat dominant és la de València ciutat”.

La sort de tenir bons confidents

Com en altres novel·les de Torrent, el personatge principal d’ Un dinar un dia qualsevol és Marc Sendra, un periodista que després de treballar trenta anys al diari El Matí ha sigut despatxat i indemnitzat. Des de llavors factura els reportatges com a freelance. “Com a periodista sóc un desnonat”, llegim en un dels nombrosos -sempre àgils- diàlegs amb què Torrent fa avançar la història. “Hi ha dues línies argumentals -explica-. Una d’elles és la investigació sobre què va passar amb la venda dels solars de Mestalla, el camp del València. L’altre és la trobada del cadàver d’un jove marroquí a l’abocador d’una planta de processament de residus”.

Marc Sendra disposa d’un informant de luxe, molt ben connectat amb els estaments empresarials i polítics, que ha d’anar a buscar pels voltants del Mercat Central i de l’Estació del Nord, perquè mai no li ha donat el telèfon ni cap dada de contacte. “El personatge de l’Albert, el Negociador, està basat en un paio que em va venir a buscar poc després de llegir Societat limitada -aclareix Torrent-. Vaig quedar-hi unes quantes vegades, durant les quals em va donar detalls d’un polític important. A mi em va encuriosir i al cap d’un temps un altre amic em va dir que podia confiar en el que em deia, perquè aquest home havia estat molt a prop del poder. Ara es dedica a vendre informació a partits polítics i empreses”. Torrent va abandonar l’assaig que havia d’escriure per a Península perquè altres revelacions que periodistes i confidents li van fer “no es podien demostrar”. Això, sumat a “la subtilesa” que permet la ficció, va retornar el cuc novel·lístic a l’escriptor, que admet que ha volgut “ampliar l’espectre de temes” des de l’inici: així, Un dinar un dia qualsevol dispara frases contra l’arquitecte Santiago Calatrava, contra la precarietat laboral -“un grapat de milers de metges han emigrat, no per exercir la seua professió sinó la de cambrers o llocs de treball similars”- i contra el nou perfil de director de mitjans de comunicació: “Abans eren borratxos; ara beuen coca-cola -resumeix-. Els nous directors són educats i fan fúting. Són gestors”.

Sense periodisme ni aigua

Com el Marc, Ferran Torrent enyora els anys en què “acabava tard, fent copes”, amb l’home real en qui s’inspira el personatge d’en Jota Jota, que a la novel·la s’ha jubilat després de patir un infart que ha estat a punt d’acabar amb la seva vida. Entre periodistes superats per la feina i coordinadores de suplements que han aconseguit un ascens perquè han “teixit les relacions que calia” -com de costum, l’autor pot ser més explícit: “Mamant-la”-, Marc Sendra fa una reivindicació del periodisme de la vella escola: “Com al Marc, a mi m’agrada el periodisme combatiu, de carrer, que ara escasseja. És molt difícil mantenir la investigació compaginant-la amb feina a les redaccions”.

Els estralls de la crisi fan acte de presència quan el lector troba “senyores vídues que s’han posat a viure juntes perquè no poden pagar el lloguer soles” o quan Torrent explica que “hi ha gent que està a l’atur i es dedica a cultivar el camp d’algú que els hi lloga a canvi de pagar només la contribució: és una altra forma de supervivència”. I també toca, de passada, la sequera que pateix el País Valencià des de fa dos anys: “Tenim un problema brutal amb l’aigua. A les comarques d’interior hi ha talls i reducció del consum, però no se’n diu res perquè no arribi a les orelles del turisme, que continua sent el nostre gran negoci. Ara hi ha un projecte per portar 200.000 estrangers més a Benidorm! M’ho ha explicat un advocat. D’aquí uns dies hi ha una reunió important per decidir-ho. Si no tenim prou aigua per als que som, d’on la traurem per a 200.000 persones més? Som un país de cambrers”.

Un país desnaturalitzat

L’escriptor continua disparant: “El País Valencià s’està desnaturalitzant d’una manera brutal. Ens hem venut la Caixa de Pensions [la CAM] al Banc Sabadell, i el València a un que tothom li diu el Xino però que és de Singapur. Com que el negoci de les taronges està en crisi ara cultivem kiwis, magranes i caquis”. Torrent desconfia de la societat valenciana: “Som un país molt resignat sempre que hi hagi el plat a taula. Ni tan sols la crisi ens ha fet reaccionar”. A la novel·la escriu que algú li diu: “La nostra corrupció és un modus vivendi ”, i que en cas de posar-hi fre “s’acabaria amb una part important de la indústria del país”. L’autor creu que el gran mal del País Valencià ha sigut la majoria absoluta, que hauria d’estar “absolutament prohibida”. I afegeix: “La majoria absoluta no la vull ni per als meus. I no sé qui són, els meus”. És un dels pocs moments en què Ferran Torrent esclata a riure.