REPORTATGE
JORDI NOPCA
BARCELONA

Xavier Bosch: “La corrupció ho impregna absolutament tot”

Precedida per dues entregues de gran repercussió 'Eufòria' s'endinsa en el laberint de les indústries farmacèutiques, exposa la degradació de la classe política i reflexiona un cop més sobre el futur del periodisme.

“Si un periodista arriba al lloc del crim abans que la policia, té un problema”. Xavier Bosch cita les paraules de Xavier Vinader per començar la tercera novel·la protagonitzada pel periodista Dani Santana. Precedida per dues entregues de gran repercussió -que sumen 75.000 exemplars venuts-,Eufòria (Proa, 2014) s’endinsa en el laberint de les indústries farmacèutiques, exposa la degradació de la classe política i reflexiona un cop més sobre el futur del periodisme.

¿Amb Eufòria, tanques la sèrie de novel·les sobre Dani Santana?

Després d’aquesta novel·la el deixaré descansar un temps. El Dani Santana ha fet un recorregut professional intens, dirigint un diari a Se sabrà tot, presentant i dirigint un programa de televisió a Homes d’honor i, per acabar, reinventant-se per necessitat a Eufòria. En el primer capítol l’intenten assassinar. No se’n surten, però Santana queda enguixat de cap a peus i s’ha d’allunyar durant mesos de les pantalles. Com molts companys periodistes i com bona part de l’ofici, Santana s’ha de reinventar i passar-se al món digital, que és el futur. És més, aquest futur serà digital o no serà.

El llibre es diu Eufòria, però el fàrmac que investiga Santana és un antidepressiu d’última generació.

La depressió és la malaltia mental més comuna i estesa a tot el món. A l’estat espanyol es calcula que hi ha uns quatre milions de persones que la pateixen. De vegades, però, la malaltia s’ha diagnosticat per damunt de la realitat.

Com treballes les diverses trames de les novel·les? Tinc la sensació que aquí n’hi ha més que mai.

On n’hi havia més era a Homes d’honor. Allà combinava la investigació sobre l’incendi del Liceu amb el que amagava el pare de l’alcalde de Barcelona en relació amb la Guerra Civil i la presència de la màfia italiana a la ciutat. Aquí n’hi ha dues de principals: la construcció del parc temàtic i les indústries farmacèutiques. El periodisme hi continua sent com a teló de fons, igual que en els llibres anteriors. A l’hora de treballar les trames, el primer que faig és decidir què vol investigar el Dani Santana i en quin mitjà el poso. Llavors em documento molt.

I aquí, per quin dels dos temes vas començar a estirar el fil?

Pel del parc temàtic. Llavors, mentre ja escrivia, un lector meu es va posar en contacte amb mi a través de Twitter. Després d’intercanviar algun missatge directe em va dir que havia treballat dotze anys de delegat comercial d’una de les deu grans farmacèutiques mundials i em podia explicar com era el que va viure: què guanyava, com actuava, quin era el seu dia a dia i per quin motiu va plegar.

Com va ser?

Un dia es va fer fàstic a ell mateix. Va ser quan va anar a pagar 600 euros a una prostituta per un metge. Aquell metge li havia demanat això a canvi de receptar els fàrmacs de l’empresa on ell treballava.

Eufòria no només carrega contra aquests visitadors de les farmacèutiques. ¿Et va sorprendre descobrir les diverses trampes del sector?

Em va sorprendre saber la quantitat de diners que tot això mou. També que els metges puguin ser convençuts per aquests visitadors, el silenci còmplice i la manera com els farmacèutics poden dir als agents comercials quins són els metges que estan receptant els seus fàrmacs. Jo em considero bastant ben informat, però hi ha realitats que tenim al davant dels nassos i no veiem. Si jo he al·lucinat, el lector també ho farà. Hi ha una frase de Josep Pla que m’agrada molt: “El periodisme serveix per observar la corrupció en tots els àmbits de la vida, però sobretot en el periodisme”. La corrupció ho impregna absolutament tot.

Un farmacèutic explica també que part de la culpa del “cataclisme sanitari” és dels usuaris.

Tots hem tirat molt de veta a l’hora de demanar medicaments al seguro. Quan l’avi anava a la farmàcia amb les receptes, li demanàvem que ens portés també allò que necessitàvem. La casa no era tan gran com ens pensàvem. Tenim una part de culpa i responsabilitat del lloc on s’ha arribat. Entenc que aquesta novel·la provoca i sacseja més que les anteriors. Sé que és més arriscada... però cada vegada necessito explicar coses més gruixudes.

Bona part dels dolents de la novel·la -si els podem batejar així- van amb corbata. Penso en l’empresari mexicà Bobby M. Faura, en el seu cap de comunicació, Javier Cardelús, i en el secretari del govern, Toni Mazorra. Qui mou els fils és gent molt perillosa.

Tinc la sensació que el poder cada vegada és més poderós. Qui mou els fils ho fa d’una manera molt sibil·lina, n’ha après molt o la resta cedim massa, fins al punt de preguntar-nos qui controla a qui. Sempre s’ha dit que el periodisme és el quart poder precisament perquè serveix de control dels altres poders, però m’estic adonant que el poder ens ha sabut influir, manipular, coaccionar, comprar... fins al punt que són ells que ens controlen a nosaltres. Els papers han canviat de manera imperceptible. No ens n’adonem, però perdem llençols en cada bugada.

Inspirat per Eurovegas, imagines la possible creació d’un parc temàtic a Osona, Historyland.

Els parcs temàtics que funcionen millor són els més especialitzats, com Futuroscope i el d’Astèrix. En el cas d’Historyland, el pla original és dividir-lo en cinc grans àrees -Egipte, Roma, el Renaixement, la Revolució Francesa i la Segona Guerra Mundial- i ubicar-lo a 60 quilòmetres de Barcelona, a la plana de Vic, un lloc que està relativament a prop però que està molt mal comunicat, tant en cotxe com en tren. L’empresari, el Faura, demana que el govern li faci les normes a mida: que hi puguin construir hotels i un casino, que s’hi pugui fumar... I a ell se li acudeix demanar un impossible: que matin tots els porcs de la zona! Jo no hi aniria mai, a un parc temàtic com aquest, però hi ha idees molt rocambolesques, circulant pel món.

En un dinar amb directors de diari, el cap de comunicació de l’empresa de Faura arriba a intentar comprar-los dient que si el projecte tira endavant tindran “molts milions per invertir en publicitat, en els pròxims deu anys”.

Un director de diari ha de tenir un ull posat a la pròxima portada i l’altre al compte de resultats. Això no és criticable. El director ha de fer que es paguin les nòmines a finals de mes. Si algú garanteix ingressos durant tant de temps, segurament aquell mitjà trobarà menys pegues a la construcció del parc temàtic.

A Eufòria també hi trobem reflexions sobre el periodisme. Santana acaba engegant un mitjà digital dedicat a destapar exclusives.

El periodisme és el negoci del talent. Com més corrupta és una societat, més necessari és. Ara bé, cal renovar-se o morir. En el debat del futur del periodisme, a la novel·la hi trobem dos extrems. El que representa el Gratu, que és capaç d’infringir la llei per aconseguir una informació, i el de l’Agus, periodista de la vella escola i partidari de contrastar les fonts. Enmig hi ha el Santana, que no acaba de creure en el món digital però s’hi acaba posant per necessitat: són els signes del temps.

Hi llegim: “Els periodistes som ninots. Hem perdut l’exclusiva de la informació”. O “el periodisme, si no és incòmode, mal senyal”.

A internet preval el que impacta per damunt del que importa. Una noia ensenyant les tetes als jocs de Sotxi serà la notícia més vista del dia. Al mateix temps, tots volem que els nostres articles siguin els més vistos, i això pot fer que titulem segons criteris que no són els mateixos d’abans. Ens trobem en un moment comunicativament apassionant, però encara hem de saber trobar l’encaix en el tetris del nou món.

És el llibre més explícit sexualment. I el sexe és força sòrdid.

El sexe hi és, a la vida. M’interessa la gent de portes endins i de portes enfora. És veritat que hi ha clients que demanen finals feliços a les fisioterapeutes. I també que hi ha metges que es deixen comprar a canvi de putes. Hi ha homes que pensen més en la bragueta que amb el cap. Hi ha gent amb aparença de fredor que s’escalfa en les situacions més impensades.