De la mà de Ferran Ràfols Gesa (traducció) i Vicenç Pagès Jordà (pròleg), Edicions del Periscopi, que l’any passat va publicar David Foster Wallace per primer cop en català amb la novel·la L’escombra del sistema, el primer llibre de l’autor, ara ens serveix el breviari L’aigua és això, un dels seus últims textos. Es tracta del discurs de graduació que va dirigir als estudiants de Kenyon College el 2005, tres anys abans de suïcidar-se: la seva companya, Karen Green -amb qui estava unit des del 2002 i que segons Pagès Jordà va ser “la primera dona a qui va considerar més important que la literatura”-, se’l va trobar penjat a casa.
Què va explicar als estudiants Foster Wallace, aleshores un home de 43 anys que havia passat, diu Pagès Jordà, “de la intel·ligència exhibicionista a la consciència sapiencial”? Els va fer veure la dificultat d’explicar als peixos què és l’aigua, de fer entendre als homes què és la vida. Els advertia contra l’“egocentrisme natural i bàsic” que tots duem de sèrie, contra l’arrogància de la pròpia veritat mai prou matisada, contra els automatismes del nostre cervell, contra “les trinxeres quotidianes de la vida adulta”, contra la por a la llibertat veritable de preocupar-se pels altres o contra una altra por, la de creure en alguna cosa: “L’única elecció que tenim és la de què volem venerar”.
En aquest darrer punt s’hi va entretenir. “Si venereu els diners i els objectes -si és aquí on trobeu el sentit de la vida- aleshores no en tindreu mai prou”. O: “Venereu el vostre cos, la vostra bellesa i el vostre atractiu sexual i us sentireu sempre lletjos”. És a dir, “l’així dit món real dels homes, els diners i el poder rutlla la mar de bé amb la gasolina de la por, el menyspreu, la frustració, l’anhel i la veneració d’un mateix”.
Depressiu i alcohòlic, extremadament intel·ligent, amb 30 anys fets DFW va entrar en contacte amb el budisme i, a partir d’aquí, amb el món de la meditació. Però la seva capacitat autodestructiva, matèria primera de la pròpia obra, no el va abandonar. Mai no va deixar de pensar en la mort. Com deia als graduats de Kenyon College, l’important no és tant pensar com saber triar què es pensa. Penseu-hi. I mediteu bé L’aigua és això, un llibre que es llegeix ràpid i es rellegeix a poc a poc. Un llibre que acaba així: “L’educació és una feina que dura tota la vida...”
