El títol d’aquest article manlleva un vers en memòria de Joan Vinyoli del nou llibre d’Àlex Susanna (Barcelona, 1957), Filtracions (Proa). “La victòria de la derrota, / l’íntima satisfacció després / d’haver aconseguit rescatar-se / del naufragi diari / a què ens aboca el temps / i gosar empeltar-se de vida...” Les ciutats envelleixen, els amics envelleixen, i els records també. És des d’aquesta consciència trista de l’implacable pas del temps que acumula pèrdues i filtracions, que Susanna basteix aquest nou poemari, un dietari en vers, familiar, casolà, escrit des de la tardor de la vida per algú que observa com es fa gran.

L’anècdota que ara anotaré no és de Susanna, però li podria haver passat a ell. Vet aquí que hi ha un nonagenari que li diu al seu fill: “M’estic fent gran”. I el fill, implacable, li respon: “No, pare, tu ets vell, el que m’estic fent gran sóc jo”. Aquest joc generacional treu el cap en més d’un vers de Susanna, molt explícitament al poema Pares : “[...] i ara ets el gran de casa, / el qui vetlla i fa guàrdia / mentre els altres viuen i riuen / a la platja dels seus estius. / I ton pare que encara llegeix, què? / És un supervivent: l’heroi de temps antics”. O en aquest Autoretrat que il·lustra la contraportada: “Fer-se gran també és assumir / que els fills et puguin veure / -potser massa simplement- / com algú que dorm poc / a qui només agrada / llegir i passejar / pels mateixos camins”.

Els camins són físics i són també sentimentals: “[...] i no és ja per camins / de pols que ara fem via / sinó temps endins a la recerca / d’aquell primer cop que l’illa / va ensenyorir-se de nosaltres / d’una vegada per totes”. L’illa és la Menorca del poeta Pons Ponç i de tants pintors amics. I els camins són, doncs, el pòsit dels records, dels amics -“tots us heu fet molt grans i cadascun / està lluitant per sobreviure”- i de la parella amb qui s’esforça “en el conreu d’una felicitat / cada dia més costeruda / però més necessària”. Un parella per qui el poeta acaba fent un brindis “pels nostres trenta anys / de temps entortolligat / i vida cada cop més empeltada!”

Fundador del Festival de Poesia de Barcelona, que va dirigir des del principi, el 1984 -quan tenia 27 anys-, i fins al 2000, i amb una ja notable obra al darrere, Àlex Susanna segueix tenint cura del seu jardí de versos “que brollen quan menys ho esperem / fins que el silenci arreu torna a regnar.” Fins que el temps ens depassi i arribi la victòria-derrota final.