Crítica
M. ÀNGELS CABRÉ

La veu femenina d’Edgar Allan Poe

'Poemas de la vida interior' de Lizzie Doten. Wunderkammer. Traducció de Manuel Barea i Miguel Cisneros Perales. 218 pàg. / 21,50 €

La veu femenina d’Edgar Allan Poe Zoom

Sé que posar aquest títol al meu article és una aposta arriscada. Les feministes fonamentalistes se’m tiraran a sobre perquè en lloc de fer servir el nom de l’autora, la ignota Lizzie Doten, he preferit servir-me del més que conegut d’Edgar Allan Poe, del qual Carson McCullers -de qui ara celebrem el centenari del naixement- va dir que era un escriptor que “es va replegar en si mateix per descobrir un món tot seu, aterridor i brillant”. Com que no soc fonamentalista -feminista sí, naturalment-, penso per contra que és un mètode ben lícit per fer-los parar atenció en aquest personatge que a mi tant m’ha interessat, i del qual aquí no havíem sentit parlar mai.

De la nord-americana Lizzie Doten (1829-1913) direm que és contemporània d’Emily Dickinson, que va néixer només un any més tard, i que també ho va fer en aquell racó tan bell dels Estats Units que és Massachusetts, on ara a plena tardor esclata la paleta de colors. Mentre Dickinson va viure a casa com una ermitana cultivant la seva condició de poeta secreta, Doten va desplegar una gran activitat pública a base de conferències i recitals. Per contrast, la vida de Dickinson va ser curta, però llarga va ser la seva fama, i a Doten li va passar a l’inrevés: va arribar a vella i l’oblit se la va empassar.

A diferència d’altres pròlegs que no serveixen gaire a la causa del llibre que encapçalen, aquest -escrit per la mateixa autora-és infinitament il·luminador, perquè ens acosta a la figura d’aquesta espiritualista que va creure que la poesia era un missatge i ella la missatgera d’alguns dels seus autors preferits: en paraules seves, “ una frágil urna de arcilla ” a la qual confessa que se li accelerava el pols i la respiració quan entrava en comunicació amb els autors difunts. Pertanyent a aquella fornada d’oradores decimonòniques que en plena eclosió sufragista van sumar a les seves causes la del feminisme, va mostrar-se molt bel·ligerant amb el masclisme imperant que apartava per exemple les dones mèdium dels comitès de les associacions espiritualistes.

Influències espirituals

El llibre de poemes de Doten que ha publicat la petita editorial empordanesa Wunderkammer -que també ha editat Lo que dicen las mesas parlantes, de Victor Hugo, on aquest reprodueix algunes de les sessions espiritistes que va viure en primera persona durant la seva estada a l’illa de Jersey-, evidencia una gran capacitat de fer seu l’estil dels bards als quals serveix d’altaveu. Ignorem si Doten va ser mèdium de veritat o si la seva poesia dictada era fruit de la mera suggestió i d’haver-se submergit devotament en l’obra dels autors. Ella parlava de la seva influència espiritual.

Poe va ser una de les seves influències i a imatge i semblança seva, amb la seva musicalitat -incloses les seves al·literacions (recordem el poema El corb )-, va escriure un dels seus grans poemes “dictats o revelats”, Resurrexi. Poe feia llavors anys que era mort, però va ressuscitar del seu més enllà en la veu de Doten: “ Desde el trono de la vida eterna, / desde el hogar del amor celestial, / donde los ángeles pisan las estrellas con brillo / musical, / mortales, he llegado para encontraros, / he venido con palabras de paz para saludaros / y hablarnos de la gloria que será mía / por siempre jamás ”.

Les lectores i els lectors poc terrenals, avesats a les realitats que van més enllà de la palpable, que creuen que la mort no és pas el llindar definitiu i que el temps tal com l’hem concebut fins ara no existeix -com demostra la física quàntica-, sabran apreciar aquest univers de veus d’ultratomba encarnades en la ploma d’una dona que volent donar veu a fantasmes il·lustres que l’havien perdut va donar veu a aquell altre col·lectiu a qui la veu encara no havia estat atorgada: les dones.