Crítica
XÈNIA DYAKONOVA

El retorn de Wislawa Szymborska

'Instant' de Wislawa Szymborska. Eumo-cafè central. Trad. Joanna Bielak 80 pàg. / 17 €

El retorn de Wislawa Szymborska Zoom

Si alguna cosa tenen en comú els grans poetes polonesos del segle XX -Czeslaw Milosz, Zbigniew Herbert, Tadeusz Rózewicz, Wislawa Szymborska i Adam Zagajewski- és una certa visió moral, una recerca més o menys explícita de la veritat del món o de l’home i un esperit crític esmolat com un bisturí. En una entrevista a Herbert, l’escriptora Renata Gorczynska apunta que la paraula més freqüent a la seva poesia és no. El poeta reconeix que té una tendència a definir les coses a través de la negació: d’aquesta manera, d’una banda, evita mostrar-se massa segur de tenir raó, i de l’altra, delimita amb precisió l’objecte del poema. A més, Herbert observa que el seu codi ètic, com el de la majoria de la gent, està basat en una sèrie de negacions o prohibicions. És a dir, no sabem exactament què hem de fer, i, en canvi, sabem molt bé què no hauríem de fer... Dit això, Herbert puntualitza que, malgrat el seu escepticisme, no voldria que se’l titllés de nihilista -no, per l’amor de Déu!-, perquè no ho és.

També Wislawa Szymborska (1923-2012) fa servir un procediment negatiu similar. Instant, el primer llibre de l’autora publicat després del Nobel, l’any 2002, que és, alhora, el segon que es publica en català (després de l’antologia Vista amb un gra de sorra, Columna, 1998, actualment descatalogat), n’ofereix més d’un exemple. N’hi ha prou amb fixar-se en els versos inicials d’alguns poemes: “Per causes no clarificades, / en circumstàncies desconegudes...”, “Es té ànima a estones. / Ningú no la té / en tot moment i per sempre”, “Diuen / que el primer amor és el més important. / Això és molt romàntic, / però no és el meu cas”. Szymborska, que desconfia de la retòrica, només pot establir uns fets o narrar una experiència quan ha descartat totes les interferències possibles i ha reduït cada cosa i cada paraula al seu aspecte essencial. Aquesta mirada disseccionadora no exclou la sorpresa davant de la vida, l’atzar, la bellesa, sinó que la potencia, i tota l’obra de Szymborska n’està impregnada. A Instant, el meu poema preferit és un en què la sorpresa té un referent d’allò més concret i pren una dimensió dramàtica: es titula Dels records, i es llegeix gairebé com una obra teatral concentrada en pocs versos. “Estàvem xerrant, / de sobte callàrem. / A la terrassa entrà una noia, / oh, que bella, / massa bella / per a la nostra estada aquí, tranquil·la. / Bàsia mirà el seu marit espantada. / Krystyna en un acte reflex posà la mà / sobre la mà de Zbyszek. / Jo vaig pensar: et trucaré, / de moment -diré- no vinguis, / ara anuncien uns dies de pluja. / Només Agnieszka, vídua, / saludà la bella amb un somriure”. Aquí el mètode del no crea un joc inesperat: l’única que pot dir sí a la bellesa amenaçadora és la dona que no té res a perdre. El jo, en canvi, o el personatge disfressat de jo, queda en segon pla i no té res d’excepcional, cosa insòlita en un poema líric.

Associo aquesta peça amb Gelosia, un conte del company de Szymborska, Kornel Filipowicz (1913-1990), un prosista excel·lent. També hi surten una Krystyna i una vídua, que en aquest cas són la mateixa persona: una dona que, al cap de 33 anys de la mort del marit, amb qui s’avenia molt, troba en un calaix de l’escriptori un feix de cartes d’amor signades per una tal Joanna. Apunta l’adreça del remitent i hi va, decidida a demanar explicacions a la seva rival. Però el que es troba és una paralítica que ha perdut la memòria i la parla. Els dos finals no podrien ser més diferents. L’Agnieszka del poema està lliure de gelosia i somriu afablement; la Krystyna del conte s’allibera de la gelosia retrospectiva i alhora de l’amor que havia preservat tants anys, i difícilment tornarà a somriure.