Tots aquells jovencells dels anys 70 (poetes “en herba”, per dir-ho amb un gal·licisme) que descobríem fascinats l’Estellés de L’Hotel París a l’Escorpí i la jove poesia valenciana a la col·lecció blava de Tres i Quatre, amb etiquetes escolars (Joan Navarro, Salvador Jàfer), vam llegir per primer cop Josep Piera en aquesta mateixa sèrie: Renou: la pluja ascla els estels. Renou. Aquesta metàfora tan potent, i tan feliç (la visió que tenim si mirem un cel plujós de nit és que l’aigua, dels estels, en fa estelles) va quedar a les retines (i a la memòria) de la colla de bordegassos que érem. Ja fa més de quaranta anys de tot allò, i ara, Piera, un notable de les lletres del país, fa capmàs i ens ho lliura (coincidint amb Pérez-Montaner) gràcies a les bones arts (mai no prou ponderades) de Vicent Berenguer.

El volum -com tots ells, exquisidament editat- porta un pròleg de Maria Josep Escrivà, un estudi seriós sobre l’evolució poètica de Piera, i un epíleg del bard de Caimari, Jaume Pons Alorda. Repassada la bibliografia, no es pot dir que no faci patxoca: poesia (en castellà i en català), antologies de poetes clàssics, gravacions amb música, prosa, assaig literari, traducció, antologies generals, llibres (seus) traduïts, premis literaris i guardons. I el volum ens permet recuperar llibres que probablement són trobables només en llibreries de vell (les que queden…). I molts de versos memorables. Les Benioperes i les Droveries tenen l’entranyabilitat de la nostàlgia, una música pierenca que és empremta d’estil, un perfum que recorda Prévert, però que és del tot saforenc. El poema reprès de La Drova, en decasíl·labs, és perquè se l’aprenguin de memòria els alumnes de 2n o 3r d’ESO.

Sens dubte, amb aquell Renou primerenc, Piera ens duia una veu nova. Com digué Àngel Terrón a l’epíleg de Cants i encants, publicat a Ensiola (i citat per Pons Alorda en el seu epíleg): “sentí aquest doll fi del dring de la llengua”. I aquella veu no deixà mai de madurar. Jaume Pont i Joaquim Marco el relacionaren (a La nova poesia catalana, 1980) amb Ausiàs March, perquè concilia l’amor sensual i el racional. Potser és Eduard J. Verger qui defineix amb concretesa l’eix de l’activitat poètica de Piera: “la reflexió sobre l’acte d’escriptura com a transfiguració de la vivència de l’instant en la tensió per fixar-lo en el poema” (reportat per Escrivà en el seu pròleg). I el mateix Piera resumeix la seva poètica ací: “De tots he après que un lloc i un jo fan la vida”.