Crítica
VÍCTOR OBIOLS

A Deià sempre hi ha plaga de lluna

'Laura y Francisca' de Laura (Riding) Jackson. Punto de Vista. Trad. Nicole d’Amonville. 178 pàg. / 18,90 €

A Deià sempre hi ha plaga de lluna / WIKIPEDIA Zoom

Aquesta traducció és una magnífica targeta de presentació de la poeta Laura Riding Jackson (1901-1991) en el món hispànic. Nord-americana d’origen jueu, va estudiar a Cornell University i va emigrar a Anglaterra, on inicià una relació amb Robert Graves. Paul Auster n’ha lloat la maduresa, en recordar que als 40 anys, quan molts poetes encara no han assolit el seu punt àlgid, publicà una antologia de la seva poesia, i la situa en un lloc preeminent en l’avantguarda poètica anglosaxona dels anys 1920-1930. Alguns la recorden com a musa de Robert Graves, amb qui va conviure al poble mallorquí de Deià del 1929 al 1936. Una de les gràcies del poema Laura y Francisca és, justament, el fet que fou escrit durant la seva estada a l’illa, i n’hi ha diverses referències, tant al poble com a persones i llocs que freqüentà.

De fet, la primera edició va ser composta (amb plom!) a la impremta que va crear Graves a Deià, The Seizin Press, per no haver de dependre del món editorial. L’edició actual recull la segona versió (1980) revisada, la primera (1931) i, fins i tot, un facsímil d’aquesta edició primerenca on veiem les anotacions fetes amb llapis per la mateixa poeta. Les vicissituds filològiques del text les explica prolixament la poeta i traductora del volum Nicole d’Amonville en un pròleg en què també fa un esbós biogràfic i crític de Riding, una autora massa desconeguda per aquests verals. I D’Amonville, que ja és experta a ser reparadora de torts, ha posat aquesta llavor que podria tenir futur. Recordem la seva edició de versions del poema shakespearià El fènix i la tórtora, o l’exhumació del poema sobre Maria Magdalena de Rilke. Sempre troba petites joies que és bo de rescatar. Ens conta que Riding tenia una concepció molt particular de la poesia; la considerava una pràctica de coneixement profund de la realitat, i li conferia alhora una aura no exempta de religiositat. De fet, el seu excés de zel, la seva honesta escrupolositat, la va allunyar dels cercles literaris fins a la renúncia total a la poesia: el credo que ofereix esperança en una parla superior, que toca la perfecció i cerca la veritat, li semblava incompatible amb l’ofici que vincula l’esperança a uns rituals verbals que fan la cort a la sensualitat i poca cosa més. Riding no s’envania de la seva identitat femenina, i es volia poeta, més que poetessa. Hi ha aquell epigrama atribuït a Santiago Rusiñol: “De poetesses i poemaris / a l’Infern n’omplen armaris”. Més enllà de la sociologia literària, aquesta reivindicació de Riding pot ser el començament d’alguna cosa.