El fet que en castellà no diguin un otro, una otra, unos otros o unas otras i en català puguem dir un altre, una altra, uns altres o unes altres provoca que, sobretot per inseguretat -però també per hiperpurisme-, s’utilitzin aquestes últimes formes en contextos en què és més genuí i idiomàtic (si més no en dialecte central) prescindir de l’article indefinit. En posaré dos exemples que he hagut de corregir recentment: “És una manera de fugir de la realitat, i els humans sempre busquem una manera o una altra de fugir-ne” i “No entenc l’art creatiu com una altra cosa que compartir alguna cosa amb el públic”. Per a mi les formes genuïnes són “una manera o altra” i “com altra cosa que”.

Saber -de manera conscient o inconscient- que el castellà faria “una manera u otra ” i “ como otra cosa que ” interfereix en la decisió de posar-hi o no una. I molts escriptors, havent perdut la intuïció o tement tenir-la castellanitzada, l’hi acaben posant. Usos així encarcaren i desnaturalitzen la llengua però poques vegades són retrets pels mateixos saberuts que de seguida salten quan es calca el castellà. I això que gramàtics tan seguits com Josep Ruaix els han condemnat explícitament.

El dubte altre / un altre també és abordat per la GIEC. D’una banda, (p. 654) considera igual de correcte una altra vegada que altra vegada quan vol dir una vegada més. A mi em sona millor altra vegada i crec, a més, que marca millor la indeterminació enfront d’un ús d’ una altra vegada més distintiu i concret. De l’altra, (p. 1097) aborda construccions comparatives en què la negació incideix sobre altre : “No hi ha altre remei que dir-ho” o “No hi ha altre a fer que donar-li la raó”. Aquest segon altre el tendim avui a convertir en altra cosa o res més (“No podia fer altra cosa que esperar”). Així doncs, en aquests contextos, és altra cosa -i no pas una altra cosa - l’equivalent a res més. I no tinc gens clar que a la locució avui tan utilitzada “Com no podia ser d’una altra manera”, que ja recull l’ésAdir, no hi sobri l’article una.