“Abans érem pocs i ara som molts més”, deien els independentistes, però cada cop sento més “Abans érem pocs i ara en som molts més”. A Google hi trobo 1.300.000 “ja en som X”. Entre d’altres, missatges d’Òmnium. Per aquest camí, igual com preguntem “Quants n’hi ha?”, acabarem preguntant “Quants en sou?” i contestant “En som pocs”. ¿Cal aquest en? Diria que no cal i que prescindir-ne és -o era- l’opció més natural i genuïna per a la majoria de parlants.
A la pàgina 1996 de la Gramàtica del català contemporani, el professor Joan-Rafael Ramos ens diu que “els quantificadors també poden actuar com a atributs del verb ser ”, com a les frases “Encara que siguin molts, no tinguis por”, “Els jugadors són onze”, “No sabia que eren tants”. I, tot seguit, en lletra petita, remarca que en alguns parlars valencians i de l’Empordà “no és gens estrany que la presència d’un quantificador atributiu comporti l’aparició del clític en ”, com a “Hui en som pocs” o “En són dos”.
També apareix en algun gir idiomàtic d’algun dialecte. A la meva sogra (del Baix Camp) si li dius “Avui tinc molta son” et pot contestar “Ja en som dos!” i no pas “Ja som dos!”, que és el que diem (o dèiem) la majoria. És una fossilització semblant a la de “ma mare” per “la meva mare” i podria ser una romanalla de l’arcaic ús emfàtic que trobem a “Si n’eren tres tambors”.
Aquest en és (o era), doncs, un ús dialectal i marcat -no pas general i estàndard-. Però la pèrdua d’intuïció sintàctica l’està convertint, per ultracorrecció, en un apèndix lexicalitzat de les frases amb quantitatius postverbals, de manera semblant a com apareix sempre amb haver-hi en alguns parlars valencians (“No n’hi ha ningú”, “N’hi ha dos llibres”).
És un ús empobridor i agramatical. Un verb copulatiu es limita a unir un subjecte a un predicat. Si dic “En tinc dos” l’element elidit que representa en forma part del predicat verbal, com a “Tinc dos llibres”. Però si dic “Són dos”, l’element elidit és el subjecte, com a “Ells són dos”, i per tant no pot ser mai pronominalitzat per en.
