BarcelonaEl meu pare té una frase molt graciosa: quan algú manifesta certa inseguretat, diu que aquella persona no sap si ha de tirar-se al tren o el maquinista. Hi ha dies que aquesta indefinició agafa embranzida en un sector literari, el nostre, ple de persones nobles i de creadors amb talent i alhora impregnat d’invectives, recels i desconfiances. És entre entranyable i delicat que un gremi relativament petit es permeti una dosi regular i moderada d’exabruptes (exabruptes d’escolanet, sovint) prou esporàdics perquè no facin sang i prou freqüents per assolir un estadi de previsibilitat.

Pot ser també que les discussions que aixequen celles i crosteres tuitaires siguin l’indici més evident que les lletres catalanes se senten fortes i que l’autoestima lletraferida no corre perill, perquè es deu assumir que les ferides no seran mortals en infligir-les públicament. Aquesta hipòtesi, però, perd efectivitat en analitzar algunes polèmiques que sobretot reflecteixen més inseguretats que autoestimes altes: egos fràgils i arrogàncies desfermades, si és que hi ha cap diferència entre els primers i les segones. Les xarxes socials inciten a reivindicar amb èmfasi la categoria escriptoril pròpia, escollida d’entre totes les categories igualment esquitxades d’estereotips. Tanmateix, i aquí torna a entrar en joc la manca de convicció, penso que cal ser conscients del perfil que es tria i assumir-ne les conseqüències sense ràbies ni menyspreus, ni cap a un mateix ni cap als altres.

L’escriptor comercial ha de saber que no el reivindicaran als cercles alternatius; l’autora underground no podrà queixar-se per no tenir grans vendes; l’enfant terrible haurà de gestionar hàbilment el personatge per no tornar-se més enfant que terrible, i sobretot haurà d’entendre que hi ha personatges d’obsolescència programada, ni que sigui per qüestions d’edat. Així doncs, no saber si hom vol tirar-se al tren o el maquinista, en literatura, no ajuda gaire a ser coherents, sobretot si rere la inseguretat hi ha el temor a fer una tria equivocada o el desig de ser-ho tot, també com a autor, sense renunciar a res. Jo, personalment, em refiaria més dels autors que trien i són conseqüents, perquè m’agrada pensar que també deuen escriure guiats per aquests paràmetres, i no només a Twitter.