HE LLEGIT NO SÉ ON

Jo també volia ser la Jo

GRETA GERWIG / TIM P.  WHITBY/GETTY IMAGES Zoom

Una obra tan feminista com permetia l’època... i una mica més

“En aquest llibre hi veia reflectit el meu futur -va confessar Simone de Beauvoir a les seves memòries de joventut, parlant del clàssic de Louisa May Alcott-. Jo volia tant sí com no ser la Jo, la intel·lectual. Compartia amb ella el rebuig a les tasques domèstiques i l’amor pels llibres. Per imitar-la vaig començar a escriure contes curts”.

Totes hem volgut ser la Jo, també aquelles que no han somiat mai ser escriptores. La segona de les quatre germanes March -ambiciosa, impulsiva, coratjosa, revolucionària i responsable- és un alter ego de l’autora, i això es nota més enllà de la vocació literària. Alcott (Germantown, Pennsilvània, 1832 - Boston, 1888) va saber impregnar aquest personatge d’una determinació i unes ganes de viure en contra de les convencions de l’època que fan que s’hi identifiqui qualsevol lectora amb un mínim d’esperit rebel.

La versió original de Little women es va publicar als Estats Units en dues parts el 1868 i el 1869, però a l’hora de traduir l’obra sovint es va prendre com a referència l’edició revisada del 1880. Es veu que els mateixos editors van decidir retallar-ne trossos amb la idea d’ajustar la història als gustos del públic del segle XIX. Se’n van suprimir alguns capítols i se’n va edulcorar el llenguatge. Per valorar com cal un llibre femení i feminista (tan feminista com es podia ser en aquell moment, i una mica més), val molt la pena repassar les traduccions que restitueixen el text original. Com la que tinc a mà, publicada per Lumen el 2004, amb traducció al castellà de Gloria Méndez. “Han passat 150 anys, les faldilles se’ns han escurçat i tornat als turmells uns quants cops, però la complicitat de les quatre germanes amb la resta de dones no s’ha mort”, escriu Méndez al pròleg de Mujercitas.

Si la protagonista és una noia, que es casi o es mori al final

La nova adaptació cinematogràfica de Little women, i ja en van vuit, és una delícia. Greta Gerwig, directora i guionista de la pel·lícula, es pren la llibertat de barrejar encara més autora i personatge, fins al punt de regalar-nos una escena en què l’editor obliga l’autora a forçar un destí amorós convencional per a Jo March. La frase ens ressona des de l’inici de la cinta: “Si la protagonista és una noia, que es casi o es mori al final”.

La Jo que totes hem volgut ser arriba a la conclusió que potser és millor sentir-se estimada que sentir-se sola. “A aquest pas acabaré sent una dona soltera, casada amb la ploma, que en lloc de fills tindrà obres i potser, d’aquí vint anys, un petit fragment de glòria, quan ja sigui massa vella per gaudir-ne”, pensa una temorosa Jo cap al final del llibre, just abans que el mite de l’amor romàntic la segresti a ella també. A diferència del personatge, Louisa May Alcott es va mantenir fidel als seus principis contra el matrimoni i no es va casar mai.

La necessitat de fer literatura de les joies i misèries domèstiques

“Als trenta anys vaig tornar a llegir Little women i va ser com si l’estigués llegint per primera vegada -explica Gerwig-. Em costava de creure que fos una obra tan moderna i tan punxeguda. Res a veure amb la imatge endolcida que en tenia”. L’adaptació de Gerwig, amb l’actriu Saoirse Ronan en el paper de Jo, fa justícia en tots sentits a aquesta relectura adulta d’una obra encara vigent. De fet, l’empoderament de les germanes és el gran tema de la pel·lícula. “És sobre la nostra vida petita -respon Jo March quan li pregunten de què va el llibre que està escrivint-. ¿A qui li interessarà la història de les nostres joies i misèries domèstiques? No tenen cap importància”. L’Amy replica: “Potser ens sembla que no són importants perquè la gent no escriu sobre aquestes coses”.