MINÚCIES
Llegim Opinió 27/01/2018

El senyor Ramon

i
Jordi Llovet
2 min
El senyor Ramon

Com han assenyalat diversos articles i manifestos apareguts darrerament a la premsa europea, els Estats Units han plantejat la qüestió de l’assetjament sexual d’una manera exagerada. Naturalment, totes les persones convictes de violació o violència han de ser portades davant la justícia, i les víctimes, rescabalades i indemnitzades.

Però una cosa molt diferent és la platxèria general, la gresca o la sandunga en especial als països de tradició catòlica. Als Estats Units, país amb una sòlida presència de les diverses faccions del protestantisme, els semblarien tan inversemblants les coses que solen passar aquí com a nosaltres ens sembla abusiu que una dona porti als tribunals un home perquè li ha tocat el tou del braç, o perquè una dona -això també passa- aproximi els seus llavis als d’un home a la recerca del temps perdut (vull dir el temps que algú pot haver passat sense rebre besades delicioses). Els jueus no sé què fan, arreu, però van admetre al cànon de la Bíblia el Càntic dels Càntics, un poema eròtic que, per molt que l’exegesi cristiana l’hagi transformat en una relació espiritual entre Déu i els creients, comença així: “Que ell em besi amb els petons de la seva boca”. ¡A la Bíblia!

A Catalunya, com a bon país de religió catòlica, les corredisses entre homes i dones, l’esvalotament general a causa d’un desig més aviat eteri, insubstancial i ingenu, van estar sempre a l’ordre del dia. Una cançó molt escampada al nostre país deia: “El senyor Ramon, empaita les criades, / el senyor Ramon empaita tot el món. / Les pobres criades, quan se’n van al llit, / tururut, tururut, / qui gemega ja ha rebut.” I qui rebia, segurament, era el senyor Ramon, perquè la minyona li donava una plantofada. És una cançó que reflecteix aquell divertiment general, honorable i innocent que sempre s’havia practicat entre homes i dones sense que la cosa arribés mai -llevat d’un consentiment compartit- a un acte de calibre.

Aquí s’ha produït una confusió que ve de la llengua italiana: “ Fare all’amore ” era, fins a finals del segle XVIII, sinònim del nostre “fer la cort”, que és una activitat molt innòcua. Amb el temps, l’expressió italiana va perdre una preposició i es va convertir en “ fare l’amore ”, equivalent de “fer l’amor” o “ to make love ”. Hem d’acceptar que, mentre les coses van quedar en el terreny de la cortesia -virtut d’origen medieval, quan els poetes dels segles XII i XIII van homologar la dona desitjada amb la Verge Maria-, l’acte d’empaitar les noies no tenia res susceptible de ser criminalitzat. Era santa platxèria.

stats