Sempre que sento parlar de geopolítica m'enrecordo de Facundo da la vuelta al mundo, la historieta que dibuixava Gosset al Tío Vivo. Gosset (amb aquest nom signava Jordi Goset) va morir fa un parell d'anys, una mica abans de la pandèmia, amb 85 anys. A banda dels seus personatges fixos, va fer milers d'acudits en vinyetes, als quals li sortia el dibuixant nord-americà i glamurós que tota la seva generació portava dins.

Aquests acudits mostraven una gent normal i corrent que tan sols es veia a les revistes i a les pel·lícules, ja que entre nosaltres, al carrer, als bars, a les botigues... la gent normal i corrent ho era d'una altra manera. Això vol dir sobretot que aquí no hi havia classe mitjana. Amb el segle XX la classe mitjana es va convertir en el paradigma de la normalitat. Cada segle porta la seva, vull dir tant de classe com de normalitat. Fins i tot la normalitat és una qüestió de classes.

El segle XX va ser, per dir-ho amb una novel·la més que amb una idea, el d'El hombre del traje gris (Sloan Wilson, Libros del Asteroide, 2016). Resulta molt adient aquest exemple, ja que es tracta d'un llibre que la majoria de la gent (és a dir, la normalitat), més que llegir-lo, el va veure en una pel·lícula (la feia Gregory Peck). I un Nadal el va regalar la caixa d'estalvis (els bancs eren per als rics) amb una coberta treta del cartell de la pel·lícula, i així es va convertir en un llibre que era a totes les cases.

El millor del segle XXI (per ara) és que el seu símbol ja no pot ser impunement un home. Més aviat haurà de ser el segle de les dones, no una dona sinó totes les dones, en totes les seves versions, vestides de gris, de ministres, de soldats, de líders mundials... i des de fa quatre o cinc anys, a l'Església anglicana, de sacerdotesses. Les religions sempre triguen una mica més perquè són el que queda de quan els homes vam donar el cop d'estat per arrabassar la màgia a les dones. La geopolítica és això, el mar i les muntanyes vistes pels homes. L'últim reducte dels vells bruixots.