'Planar', 'planejar' o 'sobrevolar': com ho hem de dir quan ve una amenaça?

A diferència del que passa en castellà, nosaltres distingim entre planar i planejar. La norma de Fabra, buscant precisió, va fer nítida i radical una distinció que en la llengua espontània no era tan clara. I així, en el nostre estàndard, un avió no planeja sinó que plana (vola amb el motor parat) i un camí no plana sinó que planeja (no puja ni baixa), i també planegem (fem plans per a) un viatge. Tenim, doncs, un verb força específic per expressar la idea de l’ocell rapinyaire que, des de certa altura i amb les ales esteses i immòbils, busca una presa per caure-li al damunt. El rapinyaire encarna, doncs, les presències amenaçadores, que poden ser moltes coses: sensacions, ambients, dubtes, fets concrets, estats d’ànim, etc. I així, per exemple, podem dir que el canvi climàtic plana sobre el futur de la humanitat, i una repetició electoral, sobre el nostre imminent futur polític.

Constatem que el català no està sol en l’ús d’aquesta preciosa metàfora. Tant el francès, amb planer sur, com el castellà, amb cernerse sobre, hi recorren per expressar el mateix. I, tanmateix, des de fa un temps s’està estenent als mitjans i en l’ús públic general el verb sobrevolar amb aquest significat. Passa en els castellans i, de retruc, en els catalans. Però sobrevolar només vol dir volar sobre un lloc: "Ara estem sobrevolant la Costa Blava". Qui sobrevola no mira a terra buscant una presa, simplement passa i, per tant, no suposa cap amenaça. No cal dir que, en casos així, serà l’ús qui acabarà dient-nos si aquesta extensió –per ara impròpia-- del sentit de sobrevolar es generalitza i acaba entrant als diccionaris. Els que estimem la llengua només podem divulgar i remarcar que els diccionaris ja recullen des de sempre una forma pròpia, adequada i poèticament reeixida que fa del tot innecessària l’altra. La força expressiva d’una llengua depèn, en bona part, de la seva capacitat de mantenir ben vives les troballes seculars dels seus parlants, de no deixar que les arraconin formes dessubstanciades que, encara que ho pugui semblar, de cap manera permeten dir el mateix.