Les paraules que necessitem i no sabem dir

BarcelonaQue difícil, ser mestre de cerimònies d'un funeral. Sempre em pregunto qui són, aquestes persones que treballen als tanatoris i que oficien les cerimònies laiques, cada vegada més freqüents. Què han estudiat, com es preparen, per què han triat dedicar-se a això. Un capellà sap que va amb la feina, però ells? I com s'ho fan, per sostenir les emocions que omplen la sala en els moments de comiat, tan dolorosos? Admiro el que fan, i alhora trobo que és una tasca molt ingrata: he d'admetre que quan els sento parlar de les persones que no hi són sempre penso que són impostors, que les seves paraules no són de veritat. M'enfado per dins (injustament, ho sé) perquè parlen amb sentiment de persones que no han conegut, i voldria cridar-los que no en tenen ni idea, que es queden curts, que aquella amiga, aquell cosí, aquella tia, transcendia absolutament les seves paraules. Que si l'haguessin conegut, ho sabrien. Això també em passa, esclar, a les cerimònies religioses: i aquest capellà, amb quina autoritat parla de la meva àvia?  

Soc injusta, ja ho he dit abans. Per començar, perquè els mestres de cerimònies només intenten transmetre, de la millor manera possible, el que les persones estimades dels difunts els han explicat. Fan un acompanyament necessari, posen ordre en moments en què ningú té el cap per fer-ho. Però, sobretot, són importants perquè tenen paraules en moments en què costen molt de trobar. Quan mor una persona gran, el consol és general: "És llei de vida", ens diem. Això no s'emporta el dolor, però el fa més acceptable, i també facilita els condols. Però quan no toca, quan se'n van persones joves, és especialment difícil viure i acompanyar el dol, perquè ens quedem sense paraules. Perquè és tan profundament injust que no sabem ni com començar a expressar-ho. Una abraçada forta, les mans que s'agafen, diran moltes coses durant la vetlla, però a la cerimònia necessitem paraules perquè durant una estona més –sisplau, una estona més– aquella persona encara hi sigui. Per això, a vegades fem el cor fort i ens aixequem per dir unes últimes paraules sobre les persones que estimàvem i que hem perdut, i que en realitat mai podran condensar-les: ni a elles, ni al nostre dolor. 

Recollir i transmetre l'experiència humana

Pensant-hi, he arribat a la conclusió que aquest també és el paper de la poesia als funerals. Sempre m'ha cridat l'atenció la importància que té, el fet que la incloguin als recordatoris persones que no la tenen present habitualment, que no en són lectores, i que també l'incorporen als seus discursos de comiat. Ho trobo bonic, em sembla un reconeixement, que sovint passa desapercebut, a la capacitat dels versos per recollir i transmetre l'experiència humana. Em sembla preciós que les paraules dels poetes siguin un recurs, una mena de salvació, en moments tan foscos. Hi reconeixem les nostres vivències, el nostre patiment, i fins i tot podem trobar-hi consol, i una mica d'esperança i de bellesa. Tenen les paraules que ens manquen, les que no sabem dir, però que ens són sempre tan necessàries, també davant la mort.