¿Moisès era un cornut?

BarcelonaTothom deu recordar que el Moisès de Miquel Àngel, exhibit a San Pietro in Vincoli, a Roma, porta dues banyes al front. ¿És que Moisès era un cornut —és a dir, aquell que pateix adulteri per part de la muller legítima–? Això no té cap versemblança.

La cosa ve del llarg recorregut de la Bíblia dels jueus entre les llengües semítiques, és a dir, de les diverses llengües a través de les quals ens ha arribat aquesta suma de llibres. No conec les versions llatines anteriors a la de sant Jeroni (la dita Vulgata); tampoc no tinc a mà la traducció de la Bíblia en llengua grega, dita d’Alexandria o dels Setanta, però la de Jeroni va caure en un error –en una colla, de fet– que resulta del tot inversemblant. A l’original hebreu es diu que Moisès, quan va baixar del mont Sinaí, presentava una cara “resplendent” o “amb una pell radiant”, és a dir, que fa llum, no que porta banyes.

Jeroni, en llegir la paraula hebrea corresponent, per manca de vocals va entendre keren (banya) en comptes de karan, derivat de keren i que vol dir raig de llum en aquella llengua. I així ho va escriure en la seva traducció llatina: “Qui videbant faciem egredientis Moysi esse cornutam...” Això no va durar gaire –però és el que va llegir Miquel Àngel i els seus contemporanis–, perquè la Bíblia de Cipriano de Valera ja diu, encara que sigui amb una sintaxi incorrecta: “Y veían los hijos de Israel el rostro de Moisés, que la tez de su rostro era resplandeciente...” (Èxode, 34,35). I, com és natural, quasi totes les Bíblies posteriors al segle XVI ja no parlen d’un Moisès “cornut”, sinó de “pell radiant” o “que irradia llum”. Així, la Bíblia de Jerusalem, que posseeix autoritat: “Los israelitas veían entonces que el rostro de Moisés irradiava”, i la recent Bíblia Catalana Interconfessional diu: “Els israelites contemplaven com resplendia la seva cara”. També, com no podia ser d’altra manera, diu això The Jewish Study Bible, Oxford, 1999: “The Israelites would see how radiant the skin of Mose’s face was”, amb una nota al marge que explica el malentès en què va caure Jeroni i, per culpa de la seva versió llatina, Miquel Àngel.

Aquesta confusió va tenir una altra conseqüència. Si mireu un dels gravats que Dürer va dedicar a la figura de sant Jeroni, veureu que a la seva habitació hi penja, d’una biga, una carabassa i unes banyes potser de cérvol: és una al·legoria, altra vegada relativa a les suposades banyes de Moisès, equivalència de la llum, i no cap altra cosa, que li sortia del rostre si fem cas a l’original hebreu de la Bíblia.