Espanya tenia un ministre d'Universitats tan progressista com se’n pot ser en aquest malaguanyat país. Manuel Castells coneixia molt bé les universitats de bona part del món, i estava decidit a solucionar uns quants dels problemes endèmics de la universitat espanyola, inclosa la catalana. Tan inclosa, per a mal, que va ser un home de CiU, Andreu Mas-Colell, qui va prioritzar la investigació a les universitats en detriment de l’ensenyança, i qui va permetre que als nostres centres superiors hi hagués més del 50% de professors amb contractes porqueria. No es pot tenir una bona universitat quan aquest percentatge tan alt comporta uns honoraris d’entre 300 i 600 euros mensuals: una vintena o una dècima part del que cobra un catedràtic funcionari d’una certa edat. Però sembla que la Generalitat té al·lèrgia als funcionaris “estatals”. ¿En tindria per contractar uns altres Pi i Sunyer, Joan Solà, Estapé, Valverde o Martí de Riquer? Doncs van ser funcionaris.

Castells es decantava per una meritocràcia estricta, per oferir les places més sòlides a aquelles persones que demostressin haver treballat amb solvència: només calia que, a partir d’ara, les agències d’avaluació d’aquests mèrits demanessin als candidats alguna cosa més que una llista de publicacions, amb l’ISBN corresponent, sense que ningú vegi i valori ni un sol llibre estampat. En aquest sentit, potser eren millor les antigues oposicions amb cinc membres, per molt que dos fossin triats per la universitat en què es convocava la plaça.

Però hi ha una altra joia en les declaracions de Manuel Castells en aquest diari: afirmava que la universitat no és un lloc on només s’hagi d’investigar, i criticava que passi sovint que els menys preparats ensenyen i els més espavilats investiguen (o no fan res). Això deixant a banda el fet que no es pot estendre el paradigma de les ciències o de les tecnologies a les àrees d’humanitats, en què la investigació podria desaparèixer del tot sense que passés res greu, llevat de la història i l’antropologia, i poca cosa més.

Castells apuntava en una línia heretada dels models d’educació liberal (no neoliberal) dels Estats Units, en què durant molts decennis el que va presidir l’ensenyament universitari van ser dues coses: la transmissió de coneixements imprescindibles per a una futura praxi professional i l’educació d’una ciutadania modèlica per a la bona marxa d’una societat democràtica. D’això els reaccionaris en diuen “música celestial”. Ara la música que sona és un rèquiem, altra vegada pel que no ha pogut ser.