J. Ernesto Ayala-Dip
23/12/2022

Marcelo Cohen i la literatura catalana

2 min
L'escriptor i traductor Marcelo Cohen

BarcelonaDissabte passat va morir, als 71 anys, l'escriptor i traductor argentí Marcelo Cohen. El vaig conèixer pocs dies després que arribés a Barcelona, el 1976, a l'Hospital de Sant Pau, mentre hi visitàvem un amic comú. Gràcies a aquell amic comú vaig saber que havia marxat de l'Argentina per culpa del cop d'estat de Jorge Videla (mai es va aprofitar d'aquesta circumstància per grimpar). Cohen vivia a pocs carrers del meu domicili, al carrer Muntaner, i també al davant del lloc on va tenir el seu primer estudi Santiago Rusiñol. Vaig començar a freqüentar-lo i un dia vam decidir, tàcitament, que ens faríem amics.

Un altre dia em va dir que escrivia ficció (aquell mateix dia em va dir que acordaria una trobada amb l'editor Paco Porrúa, el descobridor de Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez). Cohen era una persona culta. No havia acabat la carrera de lletres que havia començat al seu país d'origen, l'Argentina. Però no li feia falta. Havia fet el batxillerat al centre d'ensenyament secundari més prestigiós, el Colegio Nacional de Buenos Aires. La seva formació de base era sòlida. I la seva cultura literària també. No vaig trigar gaire a veure cap a on orientava les lectures: li interessaven molts temes, des de la literatura fins a les religions. A poc a poc vaig anar entenent les seves claus narratives, orientades cap a la ciència-ficció i la narrativa d'anticipació. També em vaig fixar en el seu estil narratiu, mig expressionista, mai refractari a la bellesa. Aquestes característiques van marcar una bona part dels llibres que va publicar en editorials barcelonines. De seguida va començar a comunicar-me la seva passió per autors canònics de la ciència-ficció i la literatura fantàstica com ara J.G. Ballard, Philip K. Dick i Italo Calvino. Va ser així que vaig entendre el traç estilístic i temàtic de les seves primeres novel·les: El país de la dama eléctrica (1984), El sitio de Kelany (1984), El testamento de O'Jaral (1995) i El oído absoluto (1989). En aquesta última feia una incursió, de passada, al terreny musical.

Cap al final de la dècada dels 70 tots dos vam començar a col·laborar a El Viejo Topo, aquella llegendària revista que es deia que la gent comprava però que no llegia. Va ser així que un dia vam decidir anar a entrevistar Manuel de Pedrolo al pis del carrer Calvet. Diria que va ser llavors quan Cohen es va començar a interessar per la literatura catalana. Va ser amic de Quim Monzó, de Rafael Argullol, de Josep Ramoneda i de tants intel·lectuals catalans en llengua catalana i castellana. Aquests dies s'ha subratllat la condició d'excel·lent traductor del poeta anglès Philip Larkin i, en canvi, se silencia –com sol passar– les seves versions indiscutibles de Quim Monzó en castellà.

Marcelo Cohen era seguidor del Barça. Li agradava, com qualsevol argentí, el futbol. Va morir el dia abans que la selecció argentina guanyés el Mundial. La seva mort em va privar de comentar amb ell els gols de Messi. Ho hauríem fet. I després, com qui no vol la cosa, hauríem parlat de la poesia d'Eugenio Montale i de César Vallejo. O de Joan Vinyoli, poeta a qui hauria volgut traduir.

stats