Amin Maalouf és un dels grans escriptors libanesos i un dels grans autors de les lletres franceses. El Líban és un país destrossat. Beirut va ser la gran ciutat cosmopolita del Pròxim Orient (la setmana que ve us en parlaré a través de les memòries del periodista Tomàs Alcoverro). Maalouf sap què és la decadència, la impotència de veure com les coses s’esmicolen. La seva vida literària i assagística ha consistit en unir memòria i present per cosir ferides de la intricada xarxa de les identitats mediterrànies. Entre d’altres obres senyeres, la seva introspectiva recerca familiar Orígens és d’una gran bellesa tràgica.

Esgotat de mirar enrere per explicar un present indomable, ara s’ha refugiat en una ficció distòpica o mig distòpica, ja que deixa la porta oberta a un bri d’esperança: de fet, a una societat utòpica. A la novel·la Uns germans inesperats (Alianza), traduïda per Anna Casassas Figueras, dos creadors solitaris –un dibuixant amant del silenci i la serenitat i una escriptora bloquejada, autora d’una sola obra d’èxit: El futur ja no viu aquí– viuen sols en un minúscul illot de la costa atlàntica, cadascú a casa seva, sense parlar-se. Un dia, de cop, els mitjans de comunicació deixen de funcionar. ¿És l’inici de la fi de la civilització? Aviat descobriran que els humans han entrat en contacte amb una civilització humana més avançada, inspirada en les ensenyances de l’antiga Grècia, més en concret del poeta, metge i filòsof Empèdocles d’Agrigent, moralista, vegetarià i igualitarista (defensor dels pobres davant dels aristòcrates). És com si el miracle atenenc, l’època en què es va inventar la democràcia, el teatre, la filosofia, la medicina, la història, l’arquitectura..., l’època de Sòcrates, Plató, Eurípides, Heròdot, Hipòcrates, Aristòtil i tants altres savis, hagués perviscut secretament. Aquesta és, doncs, la part utòpica de la distopia de Maalouf.

Malgrat el regust hel·lènic, la seva és més una novel·la d’intriga que d’idees. El llibre són les notes que l’Alec, el dibuixant, va prenent en un dietari sobre tot el que passa a l’illot i tot el que li passa pel cap. Perduda la soledat i la tranquil·litat, ¿tornarà a ser capaç d’estimar?, ¿deixarà algun dia de ser un mer observador? El que ara observa en primera línia és un canvi colossal, molt més que històric. No n’hi ha prou amb dibuixar-lo, no té més remei que viure’l. La vida, al capdavall, és imperativa. La mort també? I si no ho fos? Aquesta és, també, la pregunta que plana sobre aquesta història que té l’origen en la fugida d’una esgotadora realitat que ha acabat anul·lant les ganes de Maalouf de trobar alguna veritat tangible. "La veritat s’ha de merèixer", diu en un moment el protagonista del llibre. I potser ja no ens la mereixem, d’aquí l’esclat de les fake. I d’aquí, també, aquest nostàlgic futur impossible.