¿Hi ha alguna incorrecció en la frase del títol? La gran majoria em direu que no, però el saberut de torn potser me la corregirà (més aviat empitjorant-la) canviant violetes per violeta. Una de les receptes dels iniciats en els secrets de la llengua diu que quan el nom d’un color prové d’un substantiu -una flor, un fruit, etc.- passa a ser invariable en gènere i nombre. Seria el cas de violeta quan s’utilitza com a adjectiu per dir que una cosa és del color de la violeta. I també el de taronja, carbassa, rosa, lila, malva, grana, panotxa, salmó, caqui, turquesa, etc. Segons aquesta recepta no podem llegir novel·les roses ni portar samarretes taronges.
El fet és, però, que com més fem servir aquella paraula com a color més es perd la noció i la consciència del substantiu que hi ha al darrere. Ningú diria que porta pantalons sal mons i potser sona més normal cabells panotxa que cabells panotxes, però en el cas de taronja, rosa o lila la tendència que es va imposant és fer-los concordar amb el nom que adjectiven.
De fet, el DIEC2 no diu enlloc que siguin invariables i, en canvi, ens diu que un lliri fa unes flors amb “línies violetes”, que el carraspic i la bruguerola fan flors “liles” i que el tem bord les fa “roses, purpúries o blanques”. I, alhora, també hi trobem “flors violeta”.
Cal que es corregeixi? Jo diria que el que cal és que ens relaxem i quan la llengua evoluciona i vacil·la acollim en la norma la vacil·lació. Així ho fa l’assenyat Diccionari normatiu valencià quan diu que els adjectius rosa, lila, taronja o malva són “usats generalment com a invariables”. Una flexibilitat que jo aconsellaria als diccionaris que es limiten a dir que són invariables.
És la flexibilitat que demostra la GIEC quan, parlant dels compostos adjectiu + adjectiu (pàg. 461), diu que concorden en nombre i gènere amb el nom que complementen, si bé “hi ha algun cas vacil·lant, com blaugrana ( seguidors blaugranes o seguidors blaugrana ), en què la forma invariable té més tradició”.