BarcelonaAquesta setmana escoltava un programa de llibres d’una ràdio italiana i el vaig trobar ridícul. No sé si va ser perquè els llibres eren surrealistes i els autors eteris, perquè jo tenia un dia literàriament pessimista o perquè sentir parlar en una altra llengua és com mirar un món que no és el teu per l’escletxa de la porta, per allò que quan sentim i diem les coses en un idioma sense memòria emocional, tot sona una mica buit, una mica fals —sempre és més fàcil dir "I love you" que no "T’estimo" (en un altre idioma ens atrevim a dir les barrabassades més grans perquè som menys conscients del que signifiquen)—. En tot cas, semblava una paròdia: les explicacions estudiades (i reescalfades) dels autors, les preguntes suades de la presentadora, el to calmat gairebé de confessionari, com si les novel·les fossin una cosa sagrada, aquell aire de modesta superioritat. En lloc de fer-me venir ganes de llegir-los, tot aquell discurs me les va fer passar. I aquest és el tema: el discurs.

Exigim a l’escriptor que elabori un discurs sobre el que escriu, que aporti arguments ben travats, no només literaris, sinó també antropològics, psicoanalítics, filosòfics. L’autor ha de ser un expert en la seva obra. No es pot limitar a crear-la, sinó que ha de ser capaç de disseccionar-la: justificar la forma, l’estructura, l’existència de l’obra, relacionar-la amb la teoria i la història de la literatura. Això és una trampa.

Primer, perquè és com si un psicòleg et demanés que t’autodiagnostiquessis. Tu expliques el que expliques o escrius el que escrius, i són els altres els que han de treure les seves conclusions i decidir si ets un psicòpata o un postmodern. A més, l’escriptor sempre és una mica cec davant del que fa, perquè quan ets al mig del bosc, el pots recórrer i admirar-ne els arbres, però mai no el podràs veure a vista d’ocell. L’autor no pot deixar de ser qui és, no pot deixar d’estar implicat en l’obra ni, per tant, de tenir-ne una visió esbiaixadíssima.

Segon, perquè això acaba produint entrevistes aparents, però sense veritable sentit. El periodista pregunta i l’escriptor ha de respondre com un oracle: ha de saber què defineix una bona novel·la o un bon conte (ai, les llistes, les enumeracions!), ha de tenir una opinió formada sobre el llenguatge inclusiu, ha de ser capaç de triar una obra preferida (només una, com!?), etcètera. És impossible que l’autor pugui preveure totes les preguntes possibles, i sobre algunes (moltes) li caldria reflexionar abans de respondre-les. Tanmateix, ha de respondre de seguida i diu el primer que li passa pel cap, que no és ben bé mentida, però tampoc no és del tot veritat ni és el que pensa, perquè en deu segons no pot elaborar el que pensa. El resultat és que moltes entrevistes són una pantomima, un fingiment, i a més, l’autor corre el perill de quedar com un carallot.

Tercer, perquè els escriptors el que han de saber fer és escriure, no parlar. Parlar no és la seva feina ni el seu talent. D’això Nabokov n’era molt conscient: és cèlebre aquella entrevista que li va fer Bernard Pivot on apareix llegint les respostes que havia esculpit a casa.

Quart, l’escriptor no té per què ser un expert en literatura. És absurd demanar-li que s’inscrigui en els corrents literaris, que tingui una opinió clara, documentada, sistematitzada, acadèmica sobre la literatura rural, sobre el decadentisme, sobre l’autoficció, sobre el Noucentisme, sobre la situació del sistema literari. Una cosa és llegir (i escriure), i l’altra és teoritzar. Conèixer el que s’ha fet abans és bo, però no sempre és necessari. De vegades el desconeixement dona una audàcia (temeritat?) que no es podria tenir sota el pes acomplexador dels genis del passat. En general, per escriure s’ha de llegir molt, però també depèn. Per escriure, a banda de tenir alguna cosa per explicar i una mirada interessant, s’ha de dominar la matèria primera amb què es treballa (la llengua), i aquest domini es pot aconseguir de moltes maneres: la més fàcil és llegir literatura, sens dubte, però n’hi ha d’altres: estudiar, traduir, escoltar. En altres arts, aquesta exigència no és tan marcada. Penso, per exemple, en La Fura dels Baus, que en el seu moment van fer el que van fer des de la més absoluta ignorància; de fet, gràcies a ella. I no ens costaria trobar artistes sensacionals que no coneixien la història de l’art. Diu que Ibsen no llegia més que la Bíblia i els diaris.

Exigir que l’autor tingui sempre a mà una pistola carregada de discurs implica una intel·lectualització de la literatura que a mi em sembla contraproduent per a la llibertat creativa i que imita una operació similar a la que es produeix en l’art conceptual: que el concepte o la idea acabi sent més important que l’execució artística concreta. L’obra ha de funcionar per se, sense justificacions, tret que, com em temo, l'autore stia diventando parte integrante dell'opera letteraria.