Ko Tazawa i les llàgrimes de Jordi Pujol

El 24 de setembre passat va morir a Kobe, als 69 anys, el catalanòfil Ko Tazawa. A l’estiu havia vingut a Catalunya a presentar el seu darrer llibre i a acomiadar-se dels amics. Entre ells, Jordi Pujol, amb qui durant anys va coincidir a Queralbs. A foc lent, havien anat construint una relació que es va mantenir fins al final, malgrat l’escàndol de "la deixa" pujoliana i el consegüent ostracisme de l’expresident. Ko Tazawa va voler tenir una darrera i llarga conversa amb Pujol al poble ripollès. Va tenir lloc al juliol, va ser enregistrada en vídeo i ara ha estat publicada com a llibre pòstum, L’última conversa (Editorial Lapislàtzuli).

És emotiva perquè tots dos sabien que seria l’últim cop que es veurien. En acomiadar-se, "el president va abraçar la meva dona [la Yoshiko] i em va abraçar a mi. Va ser la primera i l’última abraçada del president. I aquelles van ser les primeres llàgrimes que mai li havíem vist. El president va anar baixant per l’escala assistit per un ajudant. Abans de desaparèixer de la nostra vista, va girar-se, va aixecar la mà i va fer un adeu amb el gest. Nosaltres també. Alhora, com a bon japonès, jo li dedicava una reverència silenciosa i molt profunda dins del cor".

Abans havien parlat una mica de tot, sobretot del Japó i també de Catalunya. Ko arrenca l’obra recordant com, en els pitjors moments de l’escàndol Pujol, en ple focus mediàtic i amb la premsa assetjant-lo a Queralbs, un dia el va anar a visitar a la casa envoltada de càmeres. "Què volen, que em faci l’harakiri?", va dir-li aleshores Pujol, bromejant. A força de trobades anuals, que aviat es van convertir en dinars a les respectives cases d’estiueig, la relació havia anat madurant al llarg de tres dècades.

Després de les salutacions rituals, la conversa del juliol començava així, com si un avi oracular expliqués en conte: "Miri, quan jo era president de Catalunya, a vegades, quan parlava als meus conciutadans, els deia què havíem de fer tots plegats per anar endavant. Aleshores Catalunya era un país progressista, un país dins el conjunt d’Espanya amb molt bon nivell, però havíem de millorar. I jo a vegades citava exemples d’altres països, europeus o no europeus". Entre ells, esclar, el Japó. "Si volem progressar hem de ser primer catalans. Catalans! Però després ens hem d’assemblar en segons què als suïssos i en segons què als japonesos". Durant els seus 23 anys de president, Pujol va fer tres visites oficials al Japó: 1985, 1990 i 1999. Va arribar a prendre el te amb l’emperador.

Però no tot són elogis per al país de Ko Tazawa. Després de lloar el miracle econòmic japonès gràcies al seu esperit de superació i de treball, surt la qüestió dels crims de guerra. "Alemanya, després de la guerra, va fer expiació. Va acceptar que havien comès tot un seguit de salvatjades i crims, i van demanar perdó. El Japó això no ho ha fet, no d’una manera tan clara (...) Alemanya ha sabut fer les paus amb els seus veïns, cosa que no estic segur que hagi passat al Japó". Pujol fa referència al temple xintoista de Yasukuni, on estan deïficats militars víctimes de tots les guerres, inclosos criminals de la Segona Guerra Mundial, i tal com afegeix el mateix Ko Tazawa, "els polítics dels partits conservadors, malgrat les crítiques xineses i coreanes, no deixen d’anar-hi a retre’ls homenatge".

I sobre Catalunya, què? L’expresident fa un símil militar: "Tenim la línia de front desordenada", cosa que el porta a defensar que "cal que que l’estat major ordeni un reagrupament. Un tancar files. No una reculada general, però sí potser abandonar alguna posició molt avançada. Massa avançada perquè potser s’ha anat més enllà del previst o del que el conjunt de l’exèrcit podia fer sense deixar zones descobertes". I quines han de ser ara les prioritats? "Una serà consolidar l’estat del benestar, és a dir, allò de ‘Catalunya serà social o no serà’. L’altra, la de la identitat cultural i lingüística".

Com si fos el Pujol més primerenc, fa el doble discurs social i identitari: "El nacionalisme no és vàlid si no és abans que res comunitarisme" i remarca que "l’èxit d’haver consolidat la identitat de Catalunya, amb la llengua com a fet determinant, i la convivència del conjunt de la societat", és un "mèrit compartit per molta gent i sectors diversos". I en aquest retorn als orígens, reivindica sant Pancraç, un home humil que treballava i a qui se li demanava "salut i feina", molt apropiat per a una CDC que ell defineix com "el partit dels dilluns", de la cultura de l’esforç. Però "tot pot degenerar. Tot està amenaçat des de dintre mateix. En tot hi ha contradicció o perill de contradicció". I ell mateix es diu: "Jo m’he fallat. No em refereixo per res a una suposada falla relacionada amb tantes i tantes coses publicades contra mi i la meva família, sinó al fet que jo, en part, he fallat al jove que jo era. Aquest ‘jo m’he fallat’ seria la meva forma d’honor". O de vergonya, com diu l’expresident en un altre punt d’aquella amical conversa que va acabar amb un dinar cuinat per la Yoshiko i en Ko: canapè de salmó fumat, escabetx de sardines a la japonesa i filet de vedella a la planxa amb salsa de soja, mantega i all.