El favor que Josep Carner ens va fer com a traductor
BarcelonaPotser ja no és temps d’escriure amb la llengua dels Noucentistes, però això no vol dir que no reconeguem que aquesta generació –com la dels Modernistes, que es delien pel Nord– va fer un pas de gegant per acostar les literatures d’Europa, fins i tot les d’Orient –vegeu el cas de Carles Riba en escriure les Tankes– a la cultura catalana: una literatura que té poca cosa als segles XVII, XVIII i bona part del XIX, no es pot plànyer que algú els faci el favor de divulgar les literatures del món sencer.
En aquest sentit, Carner va fer-hi més que ningú. No solament va acostar la seva poesia a la tradició simbolista francesa i anglesa, sinó que, a més –potser perquè s’hi va guanyar la vida durant uns quants anys–, va traduir una bona pila de llibres de literatura d’aquests dos països. A part el seu fenomenal Pickwick–que, sens dubte, mereixia la nova traducció de Miquel Casacuberta– i dues novel·les més de Dickens, Carner va traduir Mark Twain, Erckmann-Chatrian, Gerge Eliot, Molière, Valéry (al castellà), La Fontaine, Defoe, Vico, Lewis Carroll, La Bruyère, Francis Bacon i algú més.
Això no significava solament fer un favor a la literatura catalana, encara avui mancada de tradició i desorientada –això passa a més països, com la França d’ara– pel fet de posar a l’abast dels lectors i dels escriptors catalans obres literàries d’una qualitat indiscutible; també significava instal·lar entre els homes de lletres catalans uns quants d’aquells llibres que a Carner li van semblar preciosos per a la construcció de la Catalunya mig utòpica de Prat de la Riba i de la Lliga –menys utòpica que la de Puigdemont–: una societat culta, benhumorada, amb bonhomia i molta curiositat. En el cas concret de Giambattista Vico, de qui Carner va traduir al castellà La scienza nuova, significava posar a l’abast dels catalans un llibre en què el caràcter d’un país anava de bracet amb la llengua que li és més pròpia –una teoria que els alemanys romàntics de la primera fornada van desenvolupar fins a l’exageració. (Hi ha exageracions quasi necessàries.)
Sigui honorada aquella tasca del nostre poeta, tan meritòria com la seva poesia, ara que fa una mica més de cinquanta anys que va morir: un aniversari que no ha estat, per cert, cap erupció volcànica.