HE LLEGIT NO SÉ ON

La distància que avui no tenim

FRANZ KAFKA / GETTY Zoom

A mesura que K. s’hi acostava, el castell el decebia

“Era tard al vespre quan K. va arribar. El poble estava cobert de neu. El turó del castell no es veia per enlloc, l’envoltaven la boira i la tenebra, ni la més tènue claror indicava el gran castell. K. es va quedar una bona estona al pont de fusta que duia de la carretera al poble amb la vista alçada a un buit aparent”. Així comença El castell, de Franz Kafka, en la traducció de Joan Ferrarons feta a partir del manuscrit original i publicada el 2019 per Club Editor.

Es veu que Kafka va començar El castell com un relat en primera persona. Ja n’havia escrit uns quants capítols quan s’ho va replantejar i va optar pel narrador en tercera persona, potser per evitar que els lectors identifiquessin l’autor amb el protagonista.

“En conjunt, vist des de lluny, el castell feia justícia a les expectatives de K. No era ni un antic castell medieval, ni un edifici sumptuós i modern, sinó un vast conjunt format per tot d’edificis molt junts, pocs dels quals tenien segona planta; si no haguéssiu sabut que era un castell, l’hauríeu pres per una ciutat petita. [...] Amb els ulls fits en el castell, K. continuà caminant, no tenia altra preocupació. Però a mesura que s’hi acostava, el castell el decebia, no era més que una mísera viletxa formada per cases provincianes, només en destacava que tot era de pedra, si bé la pintura feia temps que se n’havia desprès i la pedra s’escrostonava a ulls veients”.

D’adolescent, vaig devorar desenes i desenes de novel·les d’Agatha Christie. Ara que em miro aquella febrada amb dècades de distància, puc afirmar que la que més em va impactar va ser L’assassinat de Roger Ackroyd : recordo el crit que vaig fer al final i el lloc on era quan hi vaig arribar, el parc del Laberint d’Horta de Barcelona. Ens hi havien dut els pares, a mi i al meu germà, perquè juguéssim a perdre’ns entre els murs de xiprers com havíem fet tantes vegades, però aquell diumenge jo no em podia desenganxar del llibre en qüestió. A l’hora d’escriure’l, Christie va ignorar una regla pròpia de les novel·les de misteri; i llegint-lo, el meu jo de quinze anys va entendre per la via pràctica que un narrador pot ser poc fiable.

Llegeixo en el llibre Cómo piensan los escritores (Blackie Books, 2018), de Richard Cohen, que l’editor Maxwell Perkins va felicitar Francis Scott Fitzgerald per l’encert en la tria del narrador adequat d’ El gran Gatsby. “Has seguit un mètode perfecte en fer servir un narrador que, més que actor, és espectador: així el lector se situa en un punt d’observació més elevat que el que ocupa el personatge, i a una distància que li aporta perspectiva. De cap altra manera la teva ironia podria haver resultat tan extraordinàriament eficaç”.

Els polítics han de decidir a partir de diversos punts de vista

D’aquí a uns anys, els supervivents podran parlar de la maleïda crisi del coronavirus des de certa distància. Avui ens costa tenir-ne una visió panoràmica perquè tots plegats som dins d’una trama a mig escriure que ningú sap com evolucionarà. I resulta inevitable que d’entrada ens mirem la pandèmia cadascú des del seu angle. Els polítics han de prendre decisions basades en diversos punts de vista, és la seva feina. Han d’escoltar els epidemiòlegs, és clar, però també altres experts (economistes, advocats, psiquiatres...). No es poden deixar les decisions només a mans dels epidemiòlegs perquè hi ha més factors en joc, a part del risc de contagi del virus.

Durant aquest parèntesi tan estrany com pertorbador, els qui no som polítics faríem bé de desconfiar dels narradors poc o gens fiables, així com d’intentar entendre els múltiples punts de vista (amb les respectives distàncies narratives) des dels quals se’ns relata la història. I més que aferrar-nos a la mentida del tot-anirà-bé, potser podem aspirar encara a un final obert en què algunes coses no vagin malament del tot.