L’1 de maig del 2014, la Madeleine i el Josep, germanastres, es van conèixer per primer cop a Barcelona. Devia ser estranya i emocionant, aquella trobada. Tots dos tenien més de 70 anys. Ella, francesa resident a Austràlia. Ell, català de Barcelona. El seu pare, Josep Miret i Musté, havia mort el 17 de novembre de 1944 a Floridsdorf, un camp adjunt a Mauthausen, assassinat per l’SS Hasn Bühner. La Madeleine no el va conèixer mai; en Josep, ben poc. Però qui era Josep Miret, que avui dia dona nom a un carrer a Barcelona?
Rosa Toran recupera ara la figura d’aquest heroi en una biografia publicada per Ed. 62 i prologada per Josep Fontana. A Els catalans als camps nazis, també acabat de reeditar en ocasió dels 40 anys de la seva publicació, Montserrat Roig ja citava Miret profusament. No era un home qualsevol. Els que el van conèixer, en especial durant els anys de la guerra, l’exili i la Resistència contra el nazisme, el descriuen com algú serè i temerari alhora, dotat d’una gran parsimònia en situacions extremes, lúcid i analític, exemple de coratge i bon humor, senzill i cordial.
Nascut el 1907, fill d’una família conservadora i clerical procedent de Mont-ral, el pare tenia un taller de serralleria a Barcelona. Es va formar als anys 20 a l’Escola del Treball dirigida pel socialista Rafael Campalans, líder de la Unió Socialista de Catalunya (USC), on Miret iniciaria la seva militància: socialisme, reivindicació nacional catalana, reformisme i no-violència eren els seus eixos. Van ser uns anys de politització i rugbi, com a jugador del Barça i de la selecció catalana, amb la qual va viatjar a França.
A inicis dels 30, amb l’adveniment de la República, Miret ja s’havia convertit en la mà dreta de l’altre líder de l’USC i futura figura del PSUC, Joan Comorera. I començava a excel·lir com a propagandista a la premsa de partit, que amb la mort de Campalans, els desenganys de la República i l’auge del feixisme s’anava radicalitzant. Comorera -conseller de la Generalitat-, i amb ell Miret, començaven a emmirallar-se en la revolució soviètica i es distanciaven de l’altre líder moderat del socialisme català, Serra i Moret. Miret va participar activament al carrer en els Fets d’Octubre del 1934 que van portar tot el govern Companys a la presó.
Tornà al carrer amb l’alçament franquista el 19 de juliol del 36, atacant amb les armes als sublevats parapetats a la Telefònica i les Drassanes. I es convertia en una figura clau del nounat PSUC, que amb poc temps aconseguia 90.000 militants, assumint fins i tot el càrrec de conseller de Proveïments de la Generalitat per uns mesos, amb 29 anys i en el mateix moment que es casava amb Cecília Pedrerol, de 18 anys. Era la primavera de 1937. Miret va acumular càrrecs, activisme i compromisos durant la guerra, sempre en primera línia. El seu fill Josep naixia durant la retirada de Barcelona el gener del 39, en condicions precàries. L’agost del 1940 la Cecília i el nen deixaven l’exili de París, cada cop més perillós, i tornaven a Catalunya. Miret ja era un líder clandestí de la resistència francesa.
Iniciava, llavors, al costat de la renovada lluita per la llibertat, una nova relació sentimental amb Julienne Brumershurst, Lily, occitana i també activa resistent. Sempre fidel al PSUC -i marcant distàncies amb el PCE-, a ell li deien el ministre català. Després de la mort del seu germà Conrad a la presó de La Santé, ell cauria pres el novembre del 1942, amb la Lily, que donaria llum a la seva filla comuna Madeleine a La Santé l’agost de 1943. La Lily seria alliberada. Josep Miret, no. El seu destí va ser Mauthausen, la mort.