On comença el desig de llibertat?

Barcelona“Costa de veure i de dir on acaba el desig d’alliberament, de ser lliure d’opressions, i on comença el desig de llibertat, de viure una vida política”, diu una de les moltes frases que he subratllat de La llibertat de ser lliures, de Hannah Arendt (Linden, 1906 – Nova York, 1975). Es tracta d’un recull de tres articles que publica Eumo Editorial, traduït per Laia Font i Mateu i prologat per Fina Birulés, avançant-se lleugerament als 120 anys del naixement de la filòsofa política, que se celebren l’any que ve.

En aquests articles, Arendt toca mil pals, però principalment se centra en la relació entre els conceptes de llibertat i de política, i argumenta per què estan intrínsecament lligats. Poques persones serien capaces d’enfrontar-se a una pregunta tan gran. Algunes necessitaríem fer-ho des de la proximitat: des de les disputes que vivim i que ens fan anhelar ser lliures. Però Hannah Arendt busca la definició essencial dels termes: què és la política i què és la llibertat, en parlis a Catalunya o en parlis a l’altra punta de món.

Garantir una esfera pública de debat

Arendt, alemanya d’origen jueu que durant el nazisme es va exiliar als Estats Units, rebat raonaments que darrerament sentim bastant. Qüestiona, per exemple, la sensació que com més s’han polititzat les nostres vides, menys llibertat tenim; o també la idea que la política ha de prioritzar les vides individuals. Tal com ho escriu ella: “Els polítics de partit es vanaglorien de representar els interessos privats del seu electorat tal com un bon advocat representa els seus clients; en conseqüència, l’esfera pública, el món que ens envolta, torna a estar repleta d’interessos privats, individuals”. De fet, Arendt creu que parar atenció primàriament a les vides individuals suposa l’abandonament de la política: “La llibertat pot ser el sentit de la política només si aquesta designa un àmbit que és públic i, per tant, no tan sols es distingeix de l’esfera privada i els seus interessos, sinó que també s’hi oposa”.

Garantir una esfera pública de debat és el que permet que la llibertat tingui un espai mundà on aparèixer. En el tercer article del llibre, la filòsofa se centra en la idea de revolució, en les seves condicions i el seu sentit. Fa un repàs de diverses revolucions al llarg de la història, com l’americana o la francesa, i apunta coses com aquesta, que dona sentit al títol de la publicació:“A França, una de les conseqüències principals de la revolució va ser que per primera vegada a la història le peuple va sortir als carrers i es va fer visible. Davant d’això, es va veure que no tan sols la llibertat, sinó també la llibertat de ser lliures sempre havia estat el privilegi d’una minoria”.

Els textos de Hannah Arendt són densos i costa no citar-los sencers. D’aquesta publicació, em quedo amb la definició de la política no com una voluntat, sinó com una acció: “La llibertat és, en essència, un fenomen polític, que s’experimenta principalment no en la voluntat i els pensaments sinó en l’acció, i que, per tant, requereix una esfera apropiada per a tal acció, una esfera política”. En tot cas, la gràcia de l’acció és que no se sap mai on duu i que requereix sempre continuar actuant, mentre que el seu contrari és l’automatització, la repetició, la individualització dels conflictes i la manca de noves propostes d’inici, que probablement és el que passa actualment en l’etapa de decadència política en què vivim.

El que és segur, tornant a la frase amb què començava l’article, és que és tan important alliberar-se de les opressions com exercir la llibertat. És a dir, apostar per l’acció política i oferir, cada dia, nous començaments a la societat.