HE LLEGIT NO SÉ ON
Llegim Opinió 27/10/2018

Quan cau la cuirassa contra el dolor

i
Eva Piquer
3 min
Quan cau la cuirassa contra el dolor

La farmaciola del suïcidi que potser ningú farà servir

El neurocirurgià anglès Henry Marsh (Oxford, 1950) va ser un jove ingenu, valgui la redundància, que es prenia massa seriosament a si mateix i que llegia amb voracitat. El seu pare li va recomanar moltes lectures, des de les novel·les de Raymond Chandler fins a una de les obres que més l’acabaria marcant: La societat oberta i els seus enemics, de Karl Popper. “Popper em va ensenyar a no confiar en l’autoritat indiscutible, i que el nostre deure moral a la vida és reduir el sofriment”, explica Marsh, autor de l’aclamat Sobretot no facis mal, en el seu nou volum de memòries mèdiques, Confesiones (publicats l’un i l’altre a Salamandra).

En el pròleg d’aquest segon volum, menys rodó que l’anterior però igualment recomanable, el doctor Marsh revela que té a casa una “farmaciola del suïcidi”, per si mai l’ataca una demència o una malaltia incurable, com un tumor cerebral dels que està tan acostumat a operar, i opta per abandonar el món dels vius per la via ràpida. Però no sap si a l’hora de la veritat gosaria fer-la servir, aquesta farmaciola. Qui sap si s’aferraria desesperadament a la vida, com ha vist fer a tants malalts terminals.

Per què es fan tantes operacions innecessàries?

“Saber quan no pertoca operar és una habilitat tan important com conèixer el procediment de la intervenció, i és fins i tot més difícil d’adquirir”. Vet aquí un dels temes recurrents dels llibres del doctor Marsh: els metges haurien d’aprendre a aturar-se. Perquè la mort no sempre és el pitjor desenllaç. Però per a un cirurgià és més fàcil operar que haver de comunicar al pacient o als familiars que no hi ha res a fer, que les possibilitats que el malalt se’n surti són gairebé nul·les.

Els metges es blinden, quin remei. Es construeixen una cuirassa contra el dolor dels altres. A mesura que es va anar acostant a la jubilació, Henry Marsh va deixar de marcar tanta distància entre ell i els pacients: “Ara m’inspiren més compassió que abans, i sé que, tard o d’hora, jo també acabaré en un llit d’hospital atapeït, temorós davant la perspectiva de la mort”.

L’autèntic dol no desapareix quan se li barra el pas

L’única certesa és que tots ens morirem. Però hi ha morts que costen de pair. El periodista Toni Soler ha necessitat arribar a l’edat que tenia el seu pare quan va emmalaltir -d’un tumor cerebral, justament- per parlar d’una mort prematura que en el seu moment, fa més de tres dècades, no va saber plorar.

“Als setze anys vaig veure morir el pare i vaig intentar congelar el dol, per no sentir dolor i per tirar endavant amb les eines que creia tenir a l’abast; però el dol autèntic no desapareix quan se li barra el pas, sinó que es torna líquid i es recompon”, escriu Soler a El tumor (Anagrama), a la venda el 14 de novembre.

Toni Soler ha gratat en la memòria personal i familiar, s’ha tornat a ficar en la pell de l’adolescent que va afrontar la pèrdua com va poder (fugint-ne, tancant amb clau l’armariet de la desgràcia) i ha parit un text que maldava per ser escrit, un text que l’autor es devia sobretot a si mateix, un text que li permetrà pensar, ara sí, que ja ha fet un dol com cal.

Aquell noi-home va tractar el record del pare -malaltia, absència, glorificació post mortem - com si fos un tumor: va mirar de fer-lo fora del cap. Però, com el tumor patern, el record no es va deixar extirpar del tot. La prova la tenim en aquest llibre de to contingut i ingredients justos, tan ben escrit que no es nota. Un llibre esplèndid que Toni Soler només hauria pogut escriure des de la maduresa actual. Deu ser la millor contrapartida d’haver ajornat fins ara el dol per la mort del pare.

stats