Cants i coronació
La majoria dels anglesos creients practiquen la religió anglicana, amb elements en part catòlics i en part protestants, instaurada el 1534 pel rei Enric VIII, cap de l’Església i defensor de la fe.
Qui va veure la cerimònia de coronació del rei Carles III, dissabte passat, degué adonar-se que va posseir, de dalt a baix, un caràcter religiós. Segons les lleis del país, l’estat i l’Església són entitats separades, però la celebració que vam veure no va tenir res de civil i tot de religiós. No ens ha de sorprendre: l’amor a les tradicions dels anglesos permet que, encara avui, l’entronització del rei es faci en un marc eclesiàstic. Al cap i a la fi ―extrem que han oblidat quasi totes les monarquies del món―, l’autoritat d’un monarca és hereva de la dignitat dels emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic, aquests van ser hereus dels emperadors romans, i aquests ho van ser dels déus de Roma, en especial del més gran, Júpiter. Es pot entendre que a un republicà, del país que sigui, li molesti aquesta “divinització” d’un monarca de carn i ossos, però haurem d’acceptar que els milers de persones reunides a Westminster Abbey van acceptar de bon grat aquesta unció. I, de fet, les monarquies menys discutides són també les que estan més impregnades de teocràcia, no de poder.
En aquella festa va haver-hi un element que no ens hauria de passar per alt: tothom, homes i dones, cantaven com una sola ànima els càntics litúrgics d’aquella solemnitat. És cosa pròpia de les religions protestants, molt menys de la catòlica.
Potser els anglesos van més al temple que els catòlics ―els homes, en aquest darrer cas, a penes hi van―, però tant si hi van, com si no, coneixen no solament la lletra i la música de l’himne nacional, sinó també de les cançons d’església. Si el lector busca a casa o a la xarxa els poemes majors de Hölderlin, que era protestant, trobarà quin paper més gran, fundador de comunitat en el doble sentit religiós i civil del terme, té en els seus himnes la paraula GESANG, càntic. (També a la poesia d’Espriu, sense gaire suport en la realitat.)
Altres coses d’aquella celebració poden moure a la sàtira o a la riota; un poble aglevat pels efectes del cant, amb independència de la fe, mou a l’enveja.