Un lector em pregunta si la frase del títol està ben escrita. Hi trobem el verb dir amb dos complements: un acusatiu (allò que diem) i un datiu (aquell a qui ho diem). I al lector el sorprèn que primer només pronominalitzem el datiu i després el datiu i l’acusatiu. Aclarim, d’entrada, que en el català més fabrià escriuríem: “Se li ha dit i fins i tot li ho ha dit la seva dona”, però la GIEC ha establert que aquest li ho també pugui ser l’hi fins i tot en registres formals (el considera sempre correcte). I molts mitjans preferim l’hi perquè és el que diu la majoria de la nostra audiència i els parlars no valencians.
En tot cas ni “Se l’hi ha dit” ni “Se li ho ha dit” són frases ben formades, per molt que sigui cert que s’ha dit alguna cosa a algú. Com ho sabem? Doncs perquè també diríem “Se t’ha dit i fins i tot t’ho ha dit la teva dona” i no pas “Se t’ho ha dit i...” La clau de tot plegat és aquest se impersonal que, en un registre molt formal i arcaïtzant, podria ser un hom. Sempre que un se ( es, s’ ) és intercanviable per hom, estem davant una construcció de passiva pronominal (o passiva reflexa) i, com passa amb els verbs inacusatius (tipus venir o arribar ), llavors el verb pot concordar amb el teòric complement directe (CD).
En efecte, podem dir i diem “Se li han dit moltes coses” i, en canvi, no podem dir “La seva dona li han dit moltes coses”. La concordança -possible en un cas i impossible en l’altre- fa que en la primera frase allò que diem tingui trets de subjecte, i són aquests trets de subjecte els que bloquegen que el pugui representar un pronom feble d’acusatiu.
Que la concordança és clau ho demostra la frase “Se li hi ha insistit i fins i tot li hi ha insistit la seva dona” (“Se m’hi ha insistit i fins i tot m’hi ha insistit la meva dona”). El verb insistir també té aquí dos complements: allò en què s’insisteix i aquell a qui s’insisteix. Però el primer complement ja no és un CD sinó un complement preposicional (CP), i un CP mai pot concordar amb el verb. No podem dir “Se li han insistit en moltes coses”. I al no haver-hi concordança passa a ser possible la pronominalització.
